Michel F. Patton i Kevin Cannon, “Filosofía en viñetas”

Aquesta és una excel·lent edició d’una part de la filosofia explicada amb  format còmic. El text es molt vàlid per a joves a partir dels 13-14 anys, sempre que se’ls pugui acompanya en la lectura, i molt adient per a joves a partir dels 15-16 anys.

Els diàlegs són fàcils i els dibuixos molt agradables. Sens dubte una forma entretinguda i divertida per endinsar-se en el món de la filosofia d’una forma completament diferent al text més clàssic, no tant divertit per la gent més jove.

Nacho Carretero, “Fariña”

No es tracta d’una novel·la, no, ni molt menys. És un estudi acurat i rigorós sobre com el nostre país és capaç de comportar-se davant el poder dels diners.

En realitat m’ha semblat una fotografia patètica sobre el comportament de les persones i la seva relació amb els poders públics i privats. Una esgarrifosa sentència periodística (si és que es pot dir així), que demostra una de les pitjors parts de la naturalesa humana: la cobdícia i la corrupció. Però també és una mostra de la pobresa i la insatisfacció que sent tot un poble per tot allò que l’Estat, en les seves responsabilitats, no és capaç d’oferir-li, i per aquesta raó sembla sentir-se avocada al contraban com principal mitjà de vida. Un consentiment social que té molt a veure amb la moralitat de la nostra societat i la fortalesa de la nostra democràcia i poder judicial.

William Kotzwinkle, “Fata Morgana”

“Fata Morgana” no és una novel·la complexa, és un compendi entre la novel·la de costums, d’inspiració anacrònica, una novel·la “negra”, d’intriga i, alhora, fantàstica i, perquè no, còmica.

És de lectura fàcil i, a vegades, avorrida. Els personatges funcionen molt bé, però a l’ambient, en general, li falta força, energia.

L’edició és, però, esplèndida, molt cuidada i de qualitat i ... Sorpresa!, només començar el capítol III (El Mag), a la plana 147 apareix (i a la cinquena paraula) una esgarrifosa falta d’ortografia.

Salim Barakat, “Las plumas”

He llegit amb sorpresa aquesta novel·la. És diferent en tots els aspectes. T’has d’acostumar a tot. Al llenguatge, al ritme, als diàlegs. És, en ocasions, indescriptiblement absurda. Una aventura, la veritat. Una forma diferent de fer literatura.

Lorenzo Ariza, “El dios de la brisa”

Comentar el llibre d’una amic, si més no, d’un autor que coneixes i fa temps que no veus, és especialment difícil. La idea de la novel·la és molt original i convida a la reflexió. Està carregada d’imatges i cultisme que, a vegades, s’endinsa en un discurs barroc i obscur, propi de l’ambient que descriu la novel·la, que et distreu del contingut. Hi alguna part on l’autor sembla forçar el discurs i el final és, al meu parer, una mica precipitat. M’hagués agradat més musicalitat literària, però l’autor, un home culte i d’estils refinats, sap perfectament perquè ho ha fet.

D’altra banda, l’edició està molt ben treballada, amb dibuixos propis i fins i tot amb un regal artístic inesperat i impropi dels llibres de lectura. En definitiva, un llibre que s’ha de saber assaborir amb distància i parsimònia.

Álex Ayala Ugarte, “Rigor mortis”

Una història sobre un home que planta un arbre per a construir el seu propi taüt, obre la sèrie de relats al voltant de la mort.

Trobareu històries curioses, algunes també de desagradables. És una lectura entretinguda, diferent, fresca de com s’entén i es conviu amb la mort a Bolívia. No és, però, un llibre apassionant, sinó diferent.

Simón Elías, “Alpinismo bisexual”

He començat l’any amb una lectura de títol inusual. Es tracta de vàries històries escrites per aquest alpinista convertit en escriptor. No es una gran novel·la, ni un gran recull de contes, però és entretingut i “innovador”, en el sentit de l’originalitat en el relat de les històries que s’atreveix a explicar.

Un bon inici d’any, sens dubte!.