Nobert Bilbeny, “Aproximación a la Ética”

Bilbeny va ser professor meu a la Universitat. Aquesta ha estat una relectura d’estudi. Un acostament als temes centrals de l’ètica des de la necessitat d’un estudiant. Però no és una obra de difícil lectura, ni de redacció pendant. És una bona finestra als temes més importants pels qual el pensament ètic ha estat treballant des del naixement de la filosofia a Occident. Evidentment, sense uns mínims coneixements de filosofia, no és una lectura apta, però en tot cas, adequada per a persones iniciades.

Almudena Grandes, “Los pacientes del doctor García”

Es tracta d’una història molt ben ambientada en una època nefasta de la història d’Espanya. De fàcil lectura, a cavall entre la novel·la històrica i el trillar, els personatges i els paisatges t’endinsen en un ambient carregat de misteri  i epopeies. Una lectura ben entretinguda que ens ajuda a explicar el perquè de les casserolades dels brètols egoistes i fariseus del barri més podent del Madrid actual.

Javier Marías, “Harán de mí un criminal”

No soc, ni he estat mai, seguidor de Javier Marías. Fa un munt d’anys que no compro ni llegeixo determinats memoràndums polítics que s’agenollen davant del bon pagador, si és que ja no són els mateixos. La qüestió és que en aquests dies de confinament, i després descartar una novel·la que no sé com va aconseguir el mèrit de ser publicada i de que el seu autor sigui un escriptor de meritori reconeixement, vaig començar a fullejar aquests articles periodístics, columnes d’un diari amb molt de poder mediàtic, i apa, fins el final. 

La veritat és que m’he trobat amb un personatge curiós, amb un ús de la raó quasi pretesament inspirada en la fal·làcia del saber, precisament no anecdòticament contradictori, a vegades volgudament rebuscat i amb intencionalitat de “pòdium” i aparentment ètic en l’obrar. No m’ha quedar clar, però com és. M’ha fet desconfiar. 

Haruki Murakami, “1Q84” (llibres 1 i 2)

Després de quasi nou-centes pàgines de lectura ràpida, rapidíssima, he arribat a algunes conclusions: l’argument és curiós, i el ritme és trepidant, increïblement captivador. No he trobat cap cosa que em fes pensar en un elogi especial des del punt de vista literari, però en canvi he vist com passaven les pàgines a una velocitat vertiginosa i el final, en fi, suposo que falta una nova novel·la, des del meu punt de vista, decepcionant.  Haig de dir que moltes de les coses que passen s’intueixen, són molt previsibles, però el final no està aconseguit, m’ha semblat forçar. Les dos-centes darreres pàgines m’han semblat forçades i, en ocasions, com si el mon s’estigués a punt d’acabar i encara així, no s’acaba d’explicar ni entendre bé la trama amagada de la història (suposo que s’esbrinarà en una segona entrega). En tot cas, una lectura molt recomanable per aquests dies de confinament.

Leonardo Padura: “El hombre que amaba a los perros”

Leonardo Padura ens sorprèn de nou, amb una novel·la de contingut històric i polític que et fa reflexionar sobre uns temps ja passats, però que per alguns de nosaltres encara es troba present en els nostres racons de pensar. 

Amb quasi 800 pàgines, no es pot dir que sigui una lectura ordenada. Té moments de tot tipus: trepidants, emocionats, que et fa batejar el cor de mala manera, lents fins l’avorriment i essencials, en fi, de tot. I és un gran llibre, una gran novel·la. Molt recomanable durant aquests dies de confinament a casa. Així que agafeu una mica d’aire i endinseu-vos en les seves pàgines i ja em direu ...

Nuria Valera, “Feminismo para principiantes”

Aquest és un manual de certa severitat emocional i intel·lectual. Sovint de redacció forta, complexa de continguts, que et fa pensar que es troba lluny d’una lectura per a principiants. Extens i meditat, en ocasions provocadorament inconformista i, en algun moment, contradictori, potser sec, controvertit, agosarat ...

Tot i així, malgrat la necessitat d’un temps cert i d’un conjunt d’experiències de vida, la seva lectura, diferent i rigorosa, et fa plantejar moltes qüestions que potser passen de llarg, que són les pitjors, perquè si no les veus no existeixen i si no existeixen no pots ser conscient de la necessitat de canviar-les.

Una lectura contundentment no bàsica sobre el feminisme que obre portes, finestres i esperances ... Endavant!

Inmanuel Kant: "Fonamentació de la metafísica dels costums"

Amb aquest títol llarg Kant va voler expressar una de les seves principals tesis filosòfiques: l’ètica.

Ha estat una lectura entretinguda, com totes les que es fan sobre filosofia. De reflexió i records amagats. Una lectura crítica i calmada, molt més serena que quan ho vaig llegir per primera vegada. 

Kant és complicat si te’l prens amb nervis, però si el vas gaudint, frase a frase, trobes que aquells nusos imposats per l’estudi, van desapareixent deixant pas a un relat molt racional, evidentment crític, del qual no pots deixar de subscriure, en ocasions, i de refutar, d’altres.

Em quedo amb el concepte de bona voluntat com a part essencial del seu discurs. La bona voluntat no sempre és suficient, si al final les conseqüències no són les esperades (Uff, quina barreja que acabo de fer entre Kant, Hume i ... Mill, per exemple).

Si no l’heu llegit, ara és el moment! Us agradarà!