Luis Sepúlveda, “La lámpara de Aladino”

Encara recordo, malgrat els anys que han passat, la magnífica novel·la del mateix autor: “Un viejo que leía novelas de amor”, i potser per aquesta raó he trobat que aquesta no té, ni molt menys, la qualitat d’aquella. No és un mal relat, però no desperta l’interès que encara em resta d’aquella altra.  No ha estat una decepció, perquè està ben escrita, però no transmet allò que hom li demana a la bona literatura.

Luis Landero, “El huerto de Emerson”

La veritat és que m’esperava molt més. Tot i que és entretingut i està molt ben escrit, en ocasions es fa una mica feixuc, per no dir avorrit, però en general és un llibre més que acceptable. 

Carles Viñas, “Fútbol en el país de los sóviets”

Que el futbol és una qüestió política, sempre ho he tingut clar, el que desconeixia era la seva història, segurament perquè no soc “futboler”. Aquest ha estat un llibre de Sant Jordi. Un llibre, sens dubte curiós i obert a un gran ventall de públic, fins i tot per a mi, que només m’agrada el futbol quan juga el Barça i guanya (si perd, l’interès se’n va amb la mateixa rapidesa com l’equip contrari va marcant els gols).

I puc dir que m’ha agradat, per la seva simplicitat expositiva, perquè explica el que s’ha d’explicar i ho fa bé.

Leonardo Padura, “Como polvo en el viento”

 

Ha estat una obra llarga, poc apassionada literàriament parlant, amb alguns moments sublims, però la majoria avorrits i intranscendents, sorprenentment decebedora i inexplicablement llarga.

Juan José Millás i Juan Luis Arsuaga, “La vida contada por un sapiens a un neandertal”

 

Aquest és d’aquests llibres que jo, a vegades, anomeno “efímer”. Efímer, perquè vol ser divertit i no ho és, més aviat, pretén ser graciós; efímer, perquè no explica res i ho vol explicar tot; efímer, perquè eleva l’anècdota a categoria de text narratiu; efímer, perquè quan ha passat una estona (petita), s’ha acabat el llibre.

En fi: un llibre efímer.

James Joyce, “Ulises”

Qui digui que “Ulises” és una novel·la de fàcil lectura, menteix. Durant aquests dies de Setmana Santa he recuperat la lectura idealitzada de la que s’ha considerat l’obra mestra de Joyce i ha estat demolidor. Res no en queda del delit i la passió de la primera lectura, res no en queda de la sorpresa i dels perquès, res no en queda del riure fàcil, de l’entesa irònica, de l’avantguarda literària, res.

“Ulises” s’ha de llegir de jove, amb la passió del qui descobreix un tresor. 

Reconec que en ocasions (i això és quasi una blasfema pels amants de la novel·la), he hagut de comptar fins a deu per no abandonar-la en el lloc escollit dins la meva biblioteca, segurament, d’allà on no hauria d’haver sortit. Dos volums, quasi mil pàgines, un penya-segat gramatical que se’t va ennuegant ben endins, com si algú et posés pals a les rodes en cada petit avenç.

I he pensat: el record és meravellós, no cal malversar les hores passades, ja en un temps llunyà, pretèrit, remot i inaccessible de la joventut. Perquè hi ha lectures que més val que es quedin com les vaig deixar el primer dia: amb un bon regust de boca i amb la sensació d’haver entrat en la història de la literatura per la porta gran, sense complexos. 

Ara també em pregunto si realment vaig entendre “Ulises”, si estava simplement obligat a entendre’l i a llegir-lo, com quan un dia em vaig disposar a llegir el Quixot i vaig arribar a la conclusió que avui ningú no publicaria un llibre com aquell.

La propera vegada que em plantegi una relectura, m'ho pensaré dos cops, o potser tres.

Immanuel Kant, “Los sueños de un visionario”

 

Aquest és un assaig curiós del que he recuperat la seva lectura. Es tracta d’una crítica descarnada, ferotge, fins i tot superba, irònica, dura, malcarada, arrogant a l’irracionalisme i a la superstició, un dard directe a una mena d’enciclopèdia publicada sota el títol Arcana Caelestia, de Swedenborg. S’engloba dins del marc dels ideals il·lustrats, i només es pot entendre com a una mena d’arrevatament a priorístic (je je), de la seva posterior filosofia.