Roberto Bolaño, "La pista de gel"

Poca cosa puc dir d’aquest autor que no s’hagi dit abans. Una tècnica de narració acurada, pulcre, amb una gran ironia, amb personatges molt humans, en alguns casos estrambòtics. Tot un món que Bolaño sabia molt bé escriure en cadascun dels seus llibres. En aquesta ocasió ens endinsa en una mena de novel·la negre sense l’esperit de les novel·les negres. Existeix el tema, la investigació, però no l’emfasi argumental d’aquest tipus de narració. Quatre ambients, quatre cantonades d’una pista de gel pública d’ús privat. Crec que en tot cas, la mort és una excusa per escriure. La única crítica possible és com lliga les quatre cantonades, els quatre punts de vista.
És una novel·la àgil, divertida i molt entretinguda. Excel·lent per una lectura ràpida. Us encantarà. Espero.

Mario Vargas Llosa, "El somni del celta"

Feia molts anys que no llegia a Vargas Llosa. Aquesta és una novel·la complexa, extensa, molt ben escrita, que em fa recordar una manera d’escriure que costa de trobar, potser també perquè m’han vingut records de fa de més de quinze anys enrere. La veritat és que, en el seu conjunt, m’ha agradat, però no puc dir que m’hagi semblat un a relat excepcional. La història, previsible i molt ben construïda, té un regust que m’ha sorprès en relació a l’autor, però és una bona història, funciona molt bé des de la primera pàgina. Es nota que és una obra d’un professional. Us animo a llegir-la. Crec que us agradarà

Roberto Bolaño, "El secreto del mal"

Es tracta d’un petit compendi de contes, alguns de més fortuna que d’altres, però que en general segueixen la tònica d’aquest excel·lent escriptor. La única pega que li he trobat és que m’ha semblat massa curt d’extensió, però vaja. Un plaer de lectura, amb alguna sorpresa d’estil que m’ha fet pensar sobre la qualitat suposada d’alguns dels seus relats, però ... res a dir. Una molt bona lectura d’un autor ja clàssic.

Umberto Eco, "El cementiri de Praga"

Acabar l’any amb un mestre de les lletres és, en sí mateix, un gran què. Abans de comentar la novel·la, això sí, sense explicar l’argument, m’agradaria comentar algunes coses que ajudaran a entendre el què explicaré després.
La primera qüestió a comentar és que hom espera una obra mestra d’un autor com Eco. Després de trenta anys d’experiència, s’espera la superació del Pèndol de Foucault o fins i tot de la divertida obra de Baudolino, però no un llibre amb un conglomerats de tipus de lletres que no facilita gens la lectura, ni tampoc una cavalleria de paraules, de gran violència de contingut, que semblen, en un principi, del tot gratuïtes, tampoc la traducció, primer dubte que se’m va venir pel cap, ajuda gaire, o això em quan vaig començar a llegir, després ve l’estil, complicat i dur i la trama, plena d’aparents inconsistències que posen, tot plegat, en perill la continuïtat de la seva lectura. Hom confia en Eco, però també tot té un límit!.
La segona qüestió es troba en la història mateixa. No calia anar-se’n al segle XIX per fer una crítica dels Estats, per què ha triat una època tan llunyana?. També aquí esperava més valentia d’un erudit com Eco.
La tercera qüestió és el ritme. Trontolla, rellisca, s’alenteix, s’enfosqueix ... I el llenguatge. Quina manera d’escriure!, a vegades sembla que vomita paraules sense pensar en la seva construcció, és com si fes una escriptura automàtica i no pensés en la literatura ni en els lectors i lectores. Aquí és quan es comença a plantejar una pregunta: serà una trampa d’Eco?, com és possible que cometi errors de principiant?, aleshores neix el dubte i et planteges que això no és possible venint d’Eco, però passen les planes i la tensió van minvant, el to es va calmant, la història es va complicant i ... Carai!, què difícil m’ho ha posat per poder gaudir d ela seva lectura.
No us diré res més. Ni us explicaré, com he dit abans, l’argument. No he sabut entendre’l bé, potser perquè quan s’espera massa s’acaba per no arribar a les expectatives imaginades. En fi, que tingueu una bona nit de Cap d’Any i que sigueu molt feliços.

Washington Irving, “Vida del Almirante Don Cristóbal Colón”

No us ho creureu, però és una meravella de llibre. Aquesta és una edició esgotada que es pot trobar en llibreries de segona mà. L’edició que us comento és de 1978, editada pel Col·legi Universitari, Edicions Istmo, col·lecció Mundus Novus 1. És un llibre extens, de quasi bé 900 pàgines i on trobem varis estudis i dos llibres del mateix autor. Aquest és un clàssic indispensable per conèixer (amb certa perspectiva) la vida de Colom (destriant, això sí, els tòpics generals de les noves investigacions i la mirada d’un home del segle XIX amant de l’Espanya decadent de finals de segle).
Molt recomanable i d’un lectura àgil i agradable.

Cristòfol Colom, "Diari d'abord"

La lectura del diari del primer viatge de Colom no és una lectura gaire agradable, sobretot si està transcrita de la mateixa manera en què va escriure la seva història. El més interessant d’aquest llibret, una edició descatal·logada publicada per “Cambio 16” l’any 1991, en la seva col·lecció “Història 16”, són els comentaris que fa Luís Arranz a la introducció (una mica més d’una tercera part del total de les pàgines del llibre).
Si teniu la oportunitat de llegir-lo, i us agrada recuperar una porció de la vida del “desconegut” Colom, descobridor d’Amèrica als europeus del finals del segle XV, crec que tindreu una lectura entretinguda i professional en ella.

Federico Andahazi, "El conqueridor"

L’autor d’aquest llibre, un desconegut per a mi, va néixer a Buenos Aires el 1963 i amb aquesta novel•la va guanyar un Premi Planeta que es publicà l’any 1997.
L’argument del llibre és ben curiós i de seguida em cridà l’atenció. Narra les peripècies d’un nou azteca que arribà a Europa abans de Colon. La història està molt bé, però una mica pobre en el seu desenvolupament. Es llegeix amb molta facilitat i crec que és adequada per a tots els públics (per entendre’ns, a partir de 13 anys si es té una certa maduresa com a lector/a). És entretingut i no et cansa gens. És un llibre agradable i diferent.