Michele Murgia, "La acabadora"

Amb aquesta novel·la Murgia va guanyar el més prestigiós dels premis de literatura italiana, el "Campiello" de 2010.

Abans de res us haig de dir que m'ha agradat molt, tot i que el final és una mica precipitat i predecible. És una narració magnífica, que va construint, de manera esplèndida, una història carregada de dogmes i sensacions, sentiments i paissatges amb una intensitat que et fa molt dificil deixar de llegir. T'enganxa fins a la darrera pàgina i quan s'ha acabat, com passa amb la bona literatura, t'ha sabut a poc, voldries més i et deixa amb la intenció d'apropar-te a una biblioteca o un llibreria per poder gaudir d'una altra novel·la seva.

Elena Poniatowska, "Leonora"

“Leonora” és una magnífica novel·la. Està molt ben escrita i té un ritme excel·lent de lectura. En acabar de llegir-lo m’ha deixat un molt gust de boca. M’ha agradat (es nota). És un llibre ple de vida, de passions, de crítica política, de sentiments. És capaç de narrar la tensió d’un època convulsa de la nostra història recent a través de la mirada d’una pintora surrealista i també escriptora, Leonora Carrington, de forta personalitat i creativitat vital.

VVAA, "Represión, derechos humanos, memoria y archivos: una perspectiva latinoamericana".

La Fundació 1 de Mayo repassa, a través de diferents autors quina ha estat la trajectòria política social als països de llatinoamèrica durant les darreres tres dècades i el paper que exerceixen els arxius en la recuperació de la memòria històrica, incloent Espanya. M’ha semblat una lectura interessant, tot i que en alguna ocasió no he pogut deixat de mostrar la meva insatisfacció o malestar amb algunes de les opinions, sobretot pel que fa al tractament arxivístic dels papers de Salamanca (no és una història, des del punt de vista arxivístic, política, és una història conceptual i tècnica, de criteris i de valors). Si algú té interès en repassar la història d’aquesta països crec que trobarà una bona companyia en aquest recull d’articles.

J, Tébar, J. Fernández Mota i Nàdia VAró, "TOPCAT, 1963-1977. L'antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público"

Poques vegades es té l’oportunitat de conèixer d’una manera tan senzilla el què va representar una de les institucions més obscures de la repressió franquista: el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP.

Les activitats del TOP són ben conegudes. Actuava com a eina de repressió contra la ciutadania en general i contra qualsevol manifestació de llibertats.

Aquest petit llibret impulsat per la Fundació Cipriano García, Arxiu Històric de CCOO, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (del darrer tripartit) i el Memorial Democràtic (anul·lat pel govern d’en Mas), és una perfecta aproximació al què va representar aquesta institució repressora. Trobareu. D’una manera pedagògica i senzilla, informació relativa a la seva activitat i al final de tot una relació alfabètica de totes les persones que a Catalunya van passar pel tribunal franquista.

Espero també que us agradi tant com m’ha agradat a mi.

José Fernando Mota, "Mis manos, mi capital"

Els treballadors de la construcció, les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964-1978).

Aquest treball d’investigació és producte d’una part del fons de l’Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.
El llibre no és només la història vehicular que explica l’evolució dels moviments socials al voltant dels treballadors de la construcció a Catalunya és, també, la història del moviment obrer català i també de la construcció d’una nova organització social, potent i activa, que són les CCOO durant la segona meitat del segle passat.

Com diu el propi director de l’Arxiu Històric de CCOO (AHCO), Javier Tébar, aquest arxiu conté “patrimoni d’un gran valor històric i també d’una enorme riquesa des del punt de vista informatiu i cultural”.

Amb la col·lecció de l’AHCO “Materials d’història d’arxiu” es presenta una de les iniciatives sobre el món del treball, amb la inclusió de les recerques sobre el moviment social a Catalunya durant l’etapa del franquisme.

És un llibre amè i proper, que pels qui vulgueu conèixer el nostre passat recent, de ben segur que us serà d’utilitat. La col·lecció ha estat editada per l’editorial “Germania”. Si teniu algun dubte o no el trobeu, us podeu adreçar al mateix arxiu de CCOO on us atendran en totes aquelles qüestions que considereu, inclòs com i on trobar aquest llibre.

Janne Teller, "Nada"

Com descriure aquesta novel·la?. La seva pretensió inicial era la d’adreçar-se a un públic adolescent per intentar demostrar no sé quina consciencia sobre la realitat, però crec que a l’autora se li va anar de les mans. M’explicaré. És d’una violència inusitada, colpidora, inexplicable, segurament poc creïble, molt dura i sobretot ineficient, que projecta una conclusió injusta, un premi absurd que no es correspon al que s’espera, una porta estúpida d’una moral estranya que et dur cap al no res, sobre uns valors negatius, contradictoris, que posen massa emotivitat, massa càrrega ètica en unes actituds contràries a allò que hom espera transmetre d’una societat evolucionada. És una novel·la gens innocent, d’una extremada tensió, d’absurda violència. Convida a la reflexió, suposo que en tots els sentits possible, però jo no seria partidari de deixar-lo llegir a cap adolescent, per més madur que sigui. Tot una descoberta que no us deixarà impassibles.
Pel que he llegit sembla que ha estat un llibre polèmic, fins i tot censurat. Potser, per si sol, una atracció suficient per llegir-lo. Està ben escrit, encara que en ocasions l’argument trontolla. Vosaltres direu!.

Jenn Díaz, "Belfondo"

La jove Jenn Díaz ens ha regalat la seva primera novel·la (que jo conegui): Belfondo. La trobareu en castellà i en català. La primera impressió que m’ha produït ha estat d’una grata sorpresa. És cert que la vaig buscar influenciat per un amic d’Oh! Books. Volia saber si el que m’havia explicat era cert. No estat una decepció, en absolut!. Té una narrativa segura, madura, intel·ligent. A vegades costa de llegir una mica per l’ús especial que fa dels signes de puntuació, que de fet ajuden a que la seva literatura sigui com és, perquè sí, parlem de literatura i si aquesta jove literata és capaç d’escriure avui amb aquesta qualitat, no sé què serà capaç de fer d’aquí a quinze o més anys. Només hi ha una cosa que us haig de dir, perquè tampoc no em digueu que he estat massa subjectiu, i és que l’esquema del primer relat, sobretot la seva música, la seva tonada, la seva armadura (parlant en termes musicals) es repeteix constantment, potser, potser, potser és la única cosa que m’ha sobtat entre la qualitat de la seva prosa. Pert cert, els noms dels personatges són del tot especials. Això pot agradar més o menys. No ho sé. La història?. Bé. Molt bé. Un final diferent. M’havia esperat un relat més social i un final més “social”, però això és de “formació professional” o de “deformació professional” (com es vulgui llegir). El text no ho necessita. En tot cas, si aneu a la llibreria i demaneu per Jenn Díaz, de ben segur que encertareu en l’elecció i a més a més no és un llibre car, ni molt menys, i de pas, li donareu una alegria a l’autora i també al meu amic. Si voleu fer un bon regal per Sant Jordi, aquesta és una bona elecció.