Michel Onfray, "Política del rebelde. Tratado de resistencia e insumisión"

Una de les qüestions que més m’ha agradat d’aquest llibre, més enllà del seu contingut, el qual comparteixo en quasi tot (malgrat que també en discrepo d’algunes afirmacions), ha estat la capacitat que et dona per reflexionar, per fer-te preguntes i fer rutllar una mica aquest cap mandrós de les hores d’estiu. L’obra m’ha agradat molt, tot algunes discrepàncies.

El filòsof francès, d’esquerres, posa molt bé el dit a la nafra i escriu un llibre, més que de rebel·lió, de plena actualitat (no veig gaire rebel·lió a les espanyes ni a Catalunya –començo a sentir-me indignat de tant parsimònia-).

Contra la barbàrie intel·lectual, què hem de fer?. Si algú vol aprofitar aquest dies d’estiu per pensar una mica, aquest és un llibre del tot recomanable. No usa un llenguatge carregat ni complicat, és clar, ben estructurat i de fàcil lectura. Sens dubte una bona lectura davant dels temps que vivim.

Juli Zeh, "El mètode"

Juli Zeh és una prestigiosa i jove novel·lista alemanya d’èxit. La comparació d’aquesta novel·la amb Orwell crec que és del tot desafortunada, et genera unes expectatives que no es compleixen. La història, utòpicament fantàstica, no acaba d’explicar la intenció de l’autora. Els diàlegs són ràpids i intensos, amb una càrrega ideològica de profunditat. La història no acaba de ser del tot creïble, però està ben construïda i es llegeix molt bé. Crec que és un bon entreteniment per llegir durant aquest estiu. M’ha agradat. Potser no ha estat una gran lectura, però això depèn dels gustos i en aquest cas val la pena arriscar-se.

Stanislaw Lem, "Solaris"

Puc dir-vos que, a part de les novel·les de joventut de Juls Verne, no he llegit cap altre novel·la de ciència ficció. Pels qui sou amants d’aquest gènere us semblarà, pot ser, una aberració, però és així,no ha estat mai un tipus de novel·la que m’hagi cridat massa l’atenció.

La qüestió és que em va venir ganes de provar i vaig escollir aquesta novel·la del polac Lem per dos o tres motius secundaris: primer de tot perquè és un clàssic; segon, perquè és la primera traducció feta directament de la llengua original en què va ser escrita; en tercer lloc perquè en tenia bones referències i també perquè l’edició que he triat (la de la fotografia), és acurada i de qualitat, a més a més (i això sí que és una veritable tonteria), el disseny de la portada és ben bonic. Així doncs vaig començar la lectura atentament. Us haig de dir que continuo pensant que les novel·les de ciència ficció no són gaire atractives i aquesta, precisament, és una mica complicada de llegir. Té punt que t’acosten a la iconografia “marciana” dels anys 60 del segle passat; la redacció és, en ocasions, pesada; els personatges, i això que n’hi ha pocs!, tenen diàlegs més propers al dadaisme que a qualsevol altre tipus de gènere literari. En fi, que en el seu conjunt està bé, però que, des del meu punt de vista, literàriament li falta molt. Fins i tot, si heu vist la pel·lícula (jo crec que no l’he vist, i la buscaré), no sé si us ajudarà gaire a entendre-la. El final és allò de: podia haver triat qualsevol plana del llibre per donar-lo per acabat. No m’ha solucionat res. En fi, m’he distret, no diré que no, però s’ha d’anar preparat per a la seva lectura. L’estiu pot ser un bon moment per a introduir-se en ella. Salut!.

David Foenkinos, "La delicadesa"

Aquesta peculiar novel·la francesa se li diu també la dels 10 premis. És peculiar per la seva tendresa i per la seva lectura clara i dinàmica, però sobretot perquè el secret de la seva lectura es troba en el seu missatge, no sé si és delicadesa, però sí esperança. No és una història desconeguda, però està molt ben tractada. Un tema banal i un relat extraordinàriament ben escrit. Tot un encert. Si voleu una lectura simpàtica i íntima, de fàcil lectura i de personatges propers, aquesta és, sens dubte, una lectura recomanada

per l’estiu.

Michele Murgia, "La acabadora"

Amb aquesta novel·la Murgia va guanyar el més prestigiós dels premis de literatura italiana, el "Campiello" de 2010.

Abans de res us haig de dir que m'ha agradat molt, tot i que el final és una mica precipitat i predecible. És una narració magnífica, que va construint, de manera esplèndida, una història carregada de dogmes i sensacions, sentiments i paissatges amb una intensitat que et fa molt dificil deixar de llegir. T'enganxa fins a la darrera pàgina i quan s'ha acabat, com passa amb la bona literatura, t'ha sabut a poc, voldries més i et deixa amb la intenció d'apropar-te a una biblioteca o un llibreria per poder gaudir d'una altra novel·la seva.

Elena Poniatowska, "Leonora"

“Leonora” és una magnífica novel·la. Està molt ben escrita i té un ritme excel·lent de lectura. En acabar de llegir-lo m’ha deixat un molt gust de boca. M’ha agradat (es nota). És un llibre ple de vida, de passions, de crítica política, de sentiments. És capaç de narrar la tensió d’un època convulsa de la nostra història recent a través de la mirada d’una pintora surrealista i també escriptora, Leonora Carrington, de forta personalitat i creativitat vital.

VVAA, "Represión, derechos humanos, memoria y archivos: una perspectiva latinoamericana".

La Fundació 1 de Mayo repassa, a través de diferents autors quina ha estat la trajectòria política social als països de llatinoamèrica durant les darreres tres dècades i el paper que exerceixen els arxius en la recuperació de la memòria històrica, incloent Espanya. M’ha semblat una lectura interessant, tot i que en alguna ocasió no he pogut deixat de mostrar la meva insatisfacció o malestar amb algunes de les opinions, sobretot pel que fa al tractament arxivístic dels papers de Salamanca (no és una història, des del punt de vista arxivístic, política, és una història conceptual i tècnica, de criteris i de valors). Si algú té interès en repassar la història d’aquesta països crec que trobarà una bona companyia en aquest recull d’articles.