Jaume Cabré, “Les veus de Pamano”

Carregada d’humor, d’història, i de tots els ingredient necessaris per fer-la una gran novel·la, malgrat la seva extensió.  La veritat és que m’ha agradat i molt. Com a curiositat, i que s’ho faci mirar l’editorial, tenia una errada d’impressió i/o correcció en una pàgina. Si us voleu entretenir,  la trobarue abans d’arribar a la pàgina 80. A part d’això, és una història fabulosa, molt ben construïda, amb personatges molt creïbles i amb una conducció de la narració precisa i dinàmica. Magnífica.

Joan Perucho, “Les històries naturals”

Tot un compendi naturalista. Escrita amb cura i amb l’estil humanista de Perucho, és una novel·la del tot singular, no només per la temàtica, sinó per tot el què l’acompanya. S’ha de llegir, això sí, com es fa amb els clàssics, amb calma i tranquil·litat, gaudint de cada frase i de cada dibuix de les seves paraules. Crec que us agradarà.

Paul Auster, “Leviatán”

Tot i ser una de les seves novel·les premiades, no és la que més m’hagi agradat de les que he llegit. És una història amb una estructura senzilla, però un tant estranya. És molt lineal, però és també “pretèrita”, en el sentit de que narra una realitat passada des d’un punt de partida del present. Una entretinguda història que no us deixarà indiferents.

Asa Larsson, “Aurora boreal”

Ara ja tinc clar que aquest no és el meu gènere preferit. M’ha costat molt endinsar-me en la història. No m’ha semblat versemblant, al contrari, molt forçada. Li he trobat poc sentit al relat i a la forma d’escriure’l. En fi, m’he donat una nova oportunitat. Potser algú de vosaltres li ha encantat i li ve a gust explicar-m’ho.

Julio Llamazares, “Escenas de cine mudo”

Què m’ha semblat? La veritat és que m’ha semblat un relat fluix, sense tensió, cap emoció i molt repetitiu. Una aventura que ha volgut ser allò que no ha estat capaç de ser. En general no l’he trobat gaire sentit, tot i que alguns dels paisatges que relata tímidament els conec. Em sap greu, però és tot el què puc dir. No entenc les crítiques en positiu.

Jaume Cabré, “Jo confesso”

Excepcional. Ara tinc la impressió de no trobar una obra com aquesta en molt de temps. És consistent, serena, potent, equilibrada, intel·ligent, majestuosa ... Una delícia de lectura. Reconec que les primeres pàgines és una mica com l’inici d’una muntanyes russes: una forta i curta pujada que porta directament al clímax, però Cabré ho fa fent-te degustar cada pàgina, com una llaminadura que té el to adequat entre el dolç i el salat. Els personatges són impressionants, i la història és, en ella mateixa, una epopeia. Un cant al bon fer i a la bona lectura. Mil pàgines poden semblar ser moltes, però us ben asseguro que en aquest cas demanareu mil més.

Carlos Fuentes, “Gringo viejo”

Si sóc sincer, haig de dir que em quedo una mica decebut. Esperava molt més. Menys desequilibris d’estructura, uns personatges més creïbles, una història més sòlida, més contingut ... Però, el resum és que a estones m’ho he passat molt bé llegint i d’altres no tant. Carlos Fuentes és un bon escriptor, tot i que a vegades, com a tothom, li surten millor unes novel·les d’altres.