Los filósofos presocráticos II

Potser ha estat un dels volums més interessants d’aquesta col·lecció: Zenó, Empèdocles, Anaxagores i entre ells, Melís de Samos.

M’explico: normalment, aquests estudis treballen sobre la base d’una petita introducció i un estudi ample i concret sobre les dades biogràfiques dels autors, els seus escrits, les seves doctrines, comparant els escrits i/o fragments que es consideren autèntics dels que no i, evidentment, s’acompanyen d’una extensa bibliografia complementària. La raó d’aquestes paraules ha estat el nou enfocament que he trobat amb Melís (Meliso) de Samos. Potser un dels autors presocràtics no tant coneguts, però del tot interessant. M’ha sobtat adonar-me’n com, sovint, per no dir sempre, de que els llibres de text se n’obliden d’ell, i em sembla una peça fonamental per entendre com, en determinades ocasions, Plató obvia determinats pensador, segurament amb un objectiu ben clar que ara se’ns pot escapar.

Melís em fa pensar. Va tenir l’atreviment de conduir una de les més grans rebel·lions contra Atenes. Perícles i Sòfocles van ser els seus adversaris. Plató només en parla dos cops d’ell, al Teetet,  Isòcratres també en fa esment com a home de renom i Aristòtil el cita insinuant la seva singularitat. Es pot dir que Melís no apareix en el món contemporani fins la seva reivindicació, a finals del segle XIX, per part de F. Kern a Alemanya i Chiapelli, a Itàlia, fins l’obra de Burnet, que el considera “quelcom semblant a una Crítica de la raó pura del segle V grec”.

Diels-Kanz, “Los filósofos presocráticos” (volum I)

Aquesta magnífica i prestigiosa recopilació de Diels-Kanz, dirigida per C. Eggers Lan, es pot considerar un dels millors estudis sobre els autors presocràtics editat fins els moment.

L’obra consta de tres volums ens els quals s’expliquen els autors i es fa una referència sistemàtica i meticulosa a les seves obres, així com una profunda relació amb diferents fonts primàries que ajuden a entendre el caràcter particular de cada pensament i les seves influències.

En aquest primer volum s’estudia el pensament de Tales, Anixamandre, Anaxímenes, Pitagores i els primers pitagòrics, així com Heràclit i Parmènides.

Per a mi és una obra cabdal per estudiar el què s’ha anomenat com a naixement de la filosofia a Occident.

Del tot una obra importantíssima i d’obligat estudi a qui vulgui comprendre i endinsar-se en l’apassionant Grècia antiga.

Eric Hobsbawm, “Guerra y paz en el siglo XXI”

Aquesta col·lecció d’articles o estudis ha estat una decepció. Esperava més profunditat d’anàlisi i no la superficialitat que he trobat. Molts tòpics i poques idees noves, que suposo estaven destinades a un públic més general. Com a idea global està bé, més aviat, una contextualització, un marc general. Si algú busca una introducció del rigor, potser aquesta serà una bona lectura.

Joël Dickel, “La verdad sobre el caso Harry Quebert”

Vaig comprar, per casualitat, aquesta novel·la en un mercat de segona mà a prop de casa i vaig encertar. No és que sigui una gran novel·la des d’un punt de vista literari, no crec que tingui aquesta pretensió, però en canvi és una gran història, molt ben estructurada, malgrat la seva complexitat, i molt ben explicada. És coherent i convida a la seva lectura, per això penso que és una bona opció d’entreteniment per a una lectura d’estiu. Són unes sis-centes pàgines, però no us han d’espantar, us passaran com si no res.

Paul Auster, “El palacio de la Luna”

Potser no sigui una de les seves millors novel·les, però tot i així, t’endinsa en un món especial i subtilment construït, amb uns personatges molt ben construïts i un relat que et porta de paisatge a paisatge sense que te n’adonis. És una bona lectura d’estiu, entretinguda i amena.

Michel Houellebecq, “La posibilidad de una isla”

Que ningú esperi una novel·la tradicional. Seria una decepció, com jo mateix me n’he sentit. És un cosmos molt particular, amb moltes pretensions i una redacció plena de nebuloses, és a dir, girs, paraules i frases poc afortunades. Agafat de forma particular, esdevé una mala novel·la, però coneixent una mica a l’autor, ja és allò que busca, en aquesta metàfora absurda de l’intel·lectual modern que trenca amb la imatge clàssica de l’erudit per endinsar-se en la comicitat del showman mediàtic i estrafolari. Si cerqueu una novel·la diferent, sense dubte, aquesta n’és una, una altra cosa és que us acabi agradant.

Michel Houellebecq i Bernard-Henri Lévy, “Enemigos públicos”

Aquest recull de cartes entre dos personatges particularment diferents, és més una precipitada sessió mediàtica, un sarcàstic i premeditat recull d’impulsos, que una seriosa seqüència epistolar entre dos “intel·lectuals” de moda.

Sincerament no m’ha acabat d’agradar. Ho he trobat forçat i sense sentit. No aporta més que una fugaç lectura d’entreteniment, com si es tractés d’aquest deplorables programes de televisió de grans masses, on la gent en baralla grollerament i fan un concurs per a veure qui la diu més grossa. Per a mi ha estat lamentable.