Paul Preston, “El final de la guerra. La última puñalada a la República”

Aquest assaig històric és tot un compendi de saviesa i pulcritud històrica. Preston sempre és garantia de rigor científic i d’objectivitat. M’ha semblat una obra fonamental per conèixer el paper dels actors principals durant els darrers mesos de la Guerra Civil Espanyola. Una obra complexa, molt ben documentada, però d’una narració clara i concisa que ens situa en el marc d’una realitat que normalment es desconeix, dins i fora de les forces republicanes.

Del tot recomanable i de fàcil lectura.

Amy Tan, “Los cien sentidos secretos”

En aquesta ocasió m’ha costat a decidir-me si en feia o no algun comentari sobre la novel·la, i només m’ha impulsat a fer-ho un dels seus personatges, Kwan, que és realment divertida i li dóna quasi tot el que no té la història. No sé com definir-la, em costa molt, ja veig, la literatura americana. Opineu vosaltres, jo només puc explicar que és una història llarga, sense gaire passió, que funciona per la bona relació narrativa entre les dues germanes protagonistes.

Bones Festes!

Jonathan Franzen, “Libertad”

 

La veritat és que no m’esperava 667 pàgines llarguíssimes i menys quan tothom posa pel núvols l’autor i l’obra. Potser és que no entenc la literatura nord-americana contemporània, però és una història que no aporta gaire, això sí, reconec la virtut d’escriure tantes pàgines sense dir grans coses. De fet, els personatges funcionen bé, però, són tan poc interessants!

Eduardo Mendoza, “Una comedia ligera”

Realment, el títol no fa per la novel·la. I és una llàstima! Una lectura satírica, divertida i molt amena. Potser la millor lectura de Mendoza. Equilibrada, realista, costumista, si es vol, però molt amable i molt ben escrita. Un gran literat, sens dubte. M’ha agradat molt, la veritat. Enganxa des de la primera pàgina.

Edgar Morin, “La mente bien ordenada”

És un plaer, per a un docent, haver llegit aquest assaig ple de reflexions interessants al voltant de l’ofici de l’ensenyament. Una reflexió lúcida, imaginativa i gens pedant, i amb una gran projecció pràctica, on planteja la necessitat de no oblidar la ciència, ni la poesia, ni el cinema, ni la filosofia, en pro a no manllevar la Intel·ligència humana.

Henry David Thoreau, “L’Hostaler i altres assajos”

Aquesta acurada edició ha nascut a mans de la coordinació de Ramon Alcoberro i Robert Fàfregas. Confesso que n’havia sentit parlat d’aquest filòsof nordamericà, però no n’havia llegit res, i em sembla un pensador interessant, més, fins i tot, que Stuart Mill.

Es tracta de tres articles, un de molt polític en contra de l’esclavitud, tot un mèrit per l’època i el lloc on ho va escriure; un segon, on sembla barrejar la part més sensible de l’empirisme anglès i la racionalitat alemanya, amb uns tints propis dels pitagòrics, en una barreja que recorda a alguns autors més moralistes i puritans, potser, del moment; i un tercer, un reclam de retorn a la natura, que seria el delit dels naturalistes actuals.

Tot un descobriment!

Luis Landero, “Entre líneas: el cuento o la vida”

A Landero li passa una mica com als periodistes: escriuen estructuralment molt bé i saben relatar, però en el cas dels professors de literatura, com en dels periodistes, tampoc no haurien d’escriure novel·les si no se senten literats, i això que escriuen qualitativament molt bé, però no són capaços de crear, perquè tota la literatura que tenen a sobre se’ls mengen. Recorden històries, però no saben narrar amb passió allò que volen imitar. I és una llàstima, la veritat!