Harriet Taylor i Stuart Mill, “Ensayos sobre la igualdad de los sexos”

He volgut posar a Harriet i no a Stuart per davant, perquè considero que sense ella, Stuart Mill no hagués escrit res al respecte. 

Aquesta acurada edició ve precedida per una fantàstiques introduccions on es posa de manifest la necessitat de reivindicar la fortalesa intel·lectual de les dones, evidentment des d’una perspectiva burgesa del segle XIX, on es poden extreure algunes conclusions generals. La primera, que les reivindicacions del moviment feminista encara li queda un llarg camí la igualtat real i efectes entre dones i homes; la segona, que l’oblit intencionat d’amagar el talent de les dones, tot i estar molt lluny de la salut intel·lectual desitjada, s’esquerda cada cop més; tercer: l’educació imposa i per tant és del tot necessària per trencar diferències; quarta: les idees força són de Harriet, les patinades de tint “masclista” però de bona literatura, són de Stuart.

Un llibre que convida a la reflexió sobre on som, com a espècie i com hem arribat a ser el que som. Fàcil de llegir, altra cosa és allò que podem arribar a pensar ...

Asa Larsson, “Sangre derramada”

Vaig començar a llegar-lo abans que acabés l’any i m’ha costat molt acabar-lo. Suposo que, per no criticar a l’autora, que la traducció no és gaire bona, però la novel·la en sí m’ha resultat avorrida i mal escrita. Es pot dir que no he connectat en cap moment. 

Si faig aquesta valoració negativa és que, per primera vegada en aquest bloc, he decidit fer també algun petit comentari sobre els llibres que em cauen a les mans i no m’han acabat agradant. Sempre és una visió subjectiva, per suposat, però fins ara havia prescindit de fer-ho. 

Bon any!

Ludwig von Bertalanffy, “Perspectivas en la teoría general de sistemas”

 

Una lectura fantàstica, d’aquelles que t’obre la ment i et fan reflexionar amb profunditat. No dic que no hagi estat una lectura, en ocasions, difícil, però ajuda molt el seu llenguatge aparentment senzill, divulgatiu. 

Un filosofia extra-límits, plena de paradigmes, amb articles complicats, com els dedicats a les matemàtiques. Un viatge molt interessant on entretenir-se contemplant noves idees i propostes sobre la realitat que ens envolta.

Truman Capote, “A sangre fría”

Sens dubte, una gran novel·la. Estremidora i d’una gran complexitat psicològica. Narra molt bé una part de la societat nord americana dels anys 60 del segle passat, amb mestratge i precisió.

Yuri Herrera, “Señales que precederán al fin del mundo”

 

No sóc, ni molt menys, un llegidor de la literatura anomenada “amb llenguatge de carrer” o “de llenguatge de carrer”, però he volgut indagar una mica amb aquest autor que desconeixia. Primer, he llegit amb atenció aquesta novel·la, que m’ha semblar normaleta, tirant a justa, amb una història una mica insulsa i uns personatges poc convincents. Després, he indagat sobre l’autor i, sense la voluntat de desmerèixer a l’autor, llegeixo que és editor i penso, aquí hi ha trampa i no entenc com ha aconseguit tant de renom, per tant, o bé estic equivocat i és una bona novel·la, o bé hi ha camins, que la literatura i els qui volem publicar i no ho aconseguim, que la raó no entén.

Janne Teller, NO-RES. Què és important a la vida?

Sempre que trobo una novel·la amb tants bons comentaris, em pregunto d’on ha sortit la inèrcia del consens i m’adreço a esbrinar la fabulosa lectura del relat elevat a la categoria d’obra mestra.

No-res és un llibre perillós, que no analitza amb profunditat totes les qüestions que planteja. Dic que és perillós perquè va adreçat a adolescents, no pel seu contingut, sinó per la forma frívola de tractar la violència, en totes les seves facetes, la sexualitat, la mort i els valors morals. No m’ha semblat una novel·la fantàstica, tot i que reconec que ho podria haver estat. És parcial, no en el sentit de qui pren partit (que també), sinó en la manera de passar per sobre temes importants que es queden com a meres ocurrències dels seus personatges, els quals no avalua ni recrimina actituds. Però en fi, potser aquesta era la intenció, provocar.

Javier Reverte, “Hombre al agua”

Entretinguda, divertidíssima i molt crítica amb el sistema polític i social espanyol. És un brollador d’imaginació i ocurrències que et fa passar les pàgines a una velocitat de vertigen. És, això sí, quasi un esperpent, però elegant i amb gràcia.