Jürgen Habermas, "La constel·lació postnacional"

Habermas és un intel·lectual alemany prou conegut que no necessita de gaires presentacions. L'Editorial Paidos, Ensayos Políticos, Biblioteca del Presente 11, va publicar aquest conjunt de reflexions sobre la possible necessitat de crear una alternativa política als estats neoliberals actuals i que traspassessin les fronteres dels nostres Estats nacionals com a eina per lluitar contra les societats imposades per la propia economia.

És un text interessant, molt opinable. El pensament polític de Habermas decepciona una mica. A partit d'un evident conservadurisme ideològic no fa cap aportació ni cap reflexió profunda que ens porti a considerar alguna raó sobre l'expectació i explicació que tenen avui en dia els nacionalisme moderns. En un món on l'economia globalitzada a trencat totes les fronteres només ens queden les identitats (però qui i què determina aquestes identitats?), també s'han vist trencades les relacions socials clàssiques. Deixa moltes preguntes obertes sobre aquesta aparent nova redistribució de la riquesa, que no explica amb convicció suficient, ni la nova distribució de la força de treball, ni les noves relacions entre el capital i la política, ni la relació entre l'economia i el poder real.

Tot i així és un llibre interessant que obre a la reflexió sobre aquet moment tan complex que vivim els humans.

Noam Chomsky, "Coneixement i llibertat"

Llegir aquest llibre de Chomsky sobre Russell és com llegir a Plató sobre Aristòtils. No feu cas de la contraportada del llibre ni d’en Carlos-Peregrín Otero quan diu que “només qui tingui subdesenvolupades o obnubilades les “entendederas” podrà no ser cosa “palmaria” o si més no entrevista la singularitat i importància d’aquest llibre”. Això és del tot poc encertat i ratlla una certa mala educació intel·lectual i una certa supèrbia.
La primera part del llibre és del tot insuportable, però s’ha de reconèixer que llegida amb paciència, perquè és una lectura que convida a la reflexió lenta i profunda, i amb fermesa, perquè amaga la complexitat del pensament de Chomsky es fa possible i sobretot es fa necessàriament entendora. La segona part és com un riu que transcorre àgil i fresc.
Chosmky creu que el llenguatge és conseqüència d’una facultat innata i que la finalitat de la lingüística consisteix en determinar quines són les propietats o regles universals, és a dir una “gramàtica universal” que pugui explicar totes les llengües del món (evidentment humanes).
Segons les seves teories, quan s’acaben les regles gramaticals s’han d’aplicar les regles fonològiques. Les persones han d’anar adquirint competències i una construcció lingüística que englobi tot l’ésser humà, que és el mateix que dir l’explicació i/o construcció d’un món concret, d’un univers on viuen els humans. Evidentment també conté la capacitat cognoscitiva, perquè és, en realitat, una teoria del funcionament de la ment humana per ajudar a construir un model, el nostre món i intentar explicar-lo. Els problemes del coneixement i de la llibertat són, per Chomsky, les dues cares de la mateixa moneda, o dit d’una altra manera, les dues parts d’un mateix problema.

Com diu Wilhelm von Humboldt: Allò que no brolla de l’elecció lliure d’un home és només el resultat de la instrucció i l’exemple, i no s’incorporarà al seu mateix ésser, continuant essent aliè a la seva vertadera naturalesa; no l’executa amb energies vertaderament humanes, sinó només amb exactitud mecànica.

Les reflexions de Chomsky són variades i de diferent índoles. També trobem referències al món del treball, quan es postula en contra dels qui volen fer del treball una activitat purament comercial, una realitat sense ànima i trist; o quan fa referència a la necessitat d’activar la intel·ligència humana.

Russell deia: No pot haver vertadera llibertat o democràcia mentre que els homes i les dones que fan la feina en una empresa no controlin també la seva gestió.

En fi, no digueu que convida a la lectura des d’una perspectiva purament social .

Najat El Hachmi, L'últim patriarca

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.

Eduardo Mendoza, "El asombroso viaje de Pomponio Flato"

Aquesta és una novel·la especialment entretinguda. M’ha provocat una grata sorpresa, pel seu llenguatge i la manera de construir l’argument. M’ha encantat. És simpàtica, crítica, gens pedant, amb una capacitat còmica superba, amena i instructora alhora.
Sóc de la opinió que Mendoza s’ha superat a ell mateix. La darrera novel·la seva que vaig llegir no em va agradar gaire, ja la vaig comentar en aquest bloc (“Mauricio o la elecciones primarias, de 2006), en canvi em van agradar molt obres com: “La verdad sobre el caso Salvolta”, “La ciudad de los prodigios”, “Sin notícias de Gurb”, “El año del diluvio” i com no, la primera que vaig llegir fa ja molts anys: “El misterio de la cripta embrujada”.

Una curiositat sobre Mendoza: sempre escriu les seves novel·les en castellà, però quan escriu teatre ho fa en català.
Diuen que rellegeix permanentment la Bíblia i les obres de Shakespeare. Sembla que això no li ha fet mal escriptor.

En fi, us el recomano, a més a més està més o menys bé de preu (també és cert que és un llibre curt de pàgines).

Canalles, dos assaigs sobre la raó

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.

Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.

Sindicalisme de classe i nacional

Aquest llibre que us presento és un recull d'experiències socials i polítiques de diferents sindicalistes, les quals pretenen materialitzar una petita part de la nostra història com a sindicat de classe i nacional al voltant del que s'ha anomenat "Seminari Salvador Seguí" de CCOO de Catalunya.

Des del meu punt de vista, fer avui un sindicalisme de classe i nacional és l'intent, per part de la primera organització de treballadors i treballadores de Catalunya, de representar els interessos propis de la diversitat de persones que avui conviuen a Catalunya. I això, de cap manera no és sinònim d'exclusió, ni molt menys. Al contrari. Vo dir respecte, equitat, solidaritat i tot allò que s'us acudeixi com a suma i mai com a escinsió o qualsevol altre argument que ens porti cap alguna mena de separació.

D'en Salvador Seguí, el noi del Sucre, es poden dir moltes coses. És, com consta a la seva biografia, un dels exponents de l'obrerisme català de principis del s. XX. Va ser un dels més prestigiosos dirigents obreristes del moment a tot l'Estat espanyol. Se'l recorda com un dels homes més honestos i lluitadors de l'època, fins el seu assassinat, en mans d'uns pistolers del Sindicat Lliure, el 10 de març de 1923.

Estic convençut que la lectura d'aquest llegat històric sorprendrà a més d'un de vosaltres. Fins i tot per la seva actualitat, però també per veure quin ha estat el recorregut que hem fet des d'aleshores i conèixer quin és l'estat de la qüestió a principis del s. XXI.

El llibre el podeu trobar a qualsevol local de CCOO.

Juan José Millás, "El Mundo"

Confesso que és la primera vegada que llegeixo un premi Planeta, més exactament el primer premi del Planeta i tan aviat.
Millás és un autor que m’agrada més escoltar que no llegir, em passa una mica com amb Saramago, que el prefereixo com a tertulià que com a escriptor. Aquest és un cas similar. En aquesta ocasió no m'empenedeixo en absolut d’haver-lo llegit. M’ha agradat molt. La història d’aquest llibre em recorda, malgrat la immensa distància, al món que abans construïen els filòsofs, vull dir una idea del món conclusa que intentava explicar el perquè de les coses. Ja no n’hi ha d’aquests. Però en fi. Si voleu llegir bona literatura en espanyol i quasi acabada de sortir del forn (més o menys), la trobareu sens dubte en aquesta novel·la, que és, pel meu gust, la millor novel·la que ha escrit fins ara. Directa, curta, amb molta expressivitat. La mida exacta de les paraules i molta, molta imaginació.