Vicenç Navarro, "Benestar insuficient, democràcia incompleta"

Sobre allò que no es parla en el nostre país.

És una llàstima que intel·lectuals de la vàlua d’en Vicenç Navarro hagin i segueixen estant mig amagats (o amagats del tot) a la opinió pública. Moltes vegades he dit que els intel·lectuals tenen el deure (en el sentit més kantià) de mullar-se, perquè ells són els qui dominen facetes imprescindibles del coneixement. Evidentment aposto pels intel·lectuals d’esquerres, els altre ja tenen prou espai i fan molt bé la seva feina, per això el descobriment del bloc d’aquest pensador català va ser tot un encert (bloc que recomano amb satisfacció). Ara, amb la lectura del que va ser el XXX Premi Anagrama d’Assaig de 2002, he quedat del tot satisfet. És un d’aquells autors que no et pots permetre no llegir.

L’oblit històric, la democràcia incompleta i l’insuficient Estat del benestar. Amb aquests tres temes fonamentals fa una anàlisi crítica de la nostra realitat actual com a herència d’un passat encara no superat. Ho fa amb un llenguatge molt planer, atraient, colpidor, mentre va desgranant els arguments que cada dia sentim pels mitjans de comunicació demostrant la mentida que assumim com a certesa, desmuntant els arguments sobre la nostra economia i la nostra capacitat de generar riquesa, sempre des d’una perspectiva constructiva i positiva, però sense oblidar mai les causes reals del subdesenvolupament social que vivim al nostre país, com a resultat d’una transició mal gestionada i des d’una perspectiva històrica que prové dels de la Guerra Civil espanyola.

Un llibre del tot imprescindible i molt assequible.

Navarro es va exiliar de Catalunya i Espanya l’any 1962. Des de aleshores ha viscut i treballat en centres acadèmics a Suècia, Gran Bretanya i els EEUU. És catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Johns Jospkins dels EEUU, Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, i també Catdràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat assessor de les Nacions Unides, de diferents organismes nacionals i internacionals i de molts govern, com l’Argentí d’Allende. Ha assessorat en la reforma del servei nacional de salut del govern cubà. També ha treballat amb Hilary Clinton per la reforma sanitària de 1997, etc.

De veritat que val molt la pena llegir-lo. No té desperdici.

Eliseo Alberto, "Informe contra mí mismo".

Eliseo Alberto és un escriptor cubà exiliat a Mèxic. Poeta i narrador ens explica en aquesta obra una visió particular i sensible del que, segons ell, ha viscut i ha passat a la Cuba de Fidel Castro.

Amb aquesta obra, que en el seu moment va ser polèmica pel seu contingut d’introspecció, crítica acurada però també respectuosa amb el món que va abandonar, on curiosament es passeja per alguns dels tòpics dels i les cubanes sense deixar mai el sentiment d’ésser cubà, parlar sobre la fatalitat d’algunes amistats, la seva família, els seus records i les seves reflexions sobre la Revolució cubana. Un llibre, si més no, que dóna un enfocament diferent i que a sobre és capaç d’aportar una narració rica, plena de sàtira amagada, sentiments i reflexions.

Sens dubte una bona lectura per l’estiu.

Jürgen Habermas, "La constel·lació postnacional"

Habermas és un intel·lectual alemany prou conegut que no necessita de gaires presentacions. L'Editorial Paidos, Ensayos Políticos, Biblioteca del Presente 11, va publicar aquest conjunt de reflexions sobre la possible necessitat de crear una alternativa política als estats neoliberals actuals i que traspassessin les fronteres dels nostres Estats nacionals com a eina per lluitar contra les societats imposades per la propia economia.

És un text interessant, molt opinable. El pensament polític de Habermas decepciona una mica. A partit d'un evident conservadurisme ideològic no fa cap aportació ni cap reflexió profunda que ens porti a considerar alguna raó sobre l'expectació i explicació que tenen avui en dia els nacionalisme moderns. En un món on l'economia globalitzada a trencat totes les fronteres només ens queden les identitats (però qui i què determina aquestes identitats?), també s'han vist trencades les relacions socials clàssiques. Deixa moltes preguntes obertes sobre aquesta aparent nova redistribució de la riquesa, que no explica amb convicció suficient, ni la nova distribució de la força de treball, ni les noves relacions entre el capital i la política, ni la relació entre l'economia i el poder real.

Tot i així és un llibre interessant que obre a la reflexió sobre aquet moment tan complex que vivim els humans.

Noam Chomsky, "Coneixement i llibertat"

Llegir aquest llibre de Chomsky sobre Russell és com llegir a Plató sobre Aristòtils. No feu cas de la contraportada del llibre ni d’en Carlos-Peregrín Otero quan diu que “només qui tingui subdesenvolupades o obnubilades les “entendederas” podrà no ser cosa “palmaria” o si més no entrevista la singularitat i importància d’aquest llibre”. Això és del tot poc encertat i ratlla una certa mala educació intel·lectual i una certa supèrbia.
La primera part del llibre és del tot insuportable, però s’ha de reconèixer que llegida amb paciència, perquè és una lectura que convida a la reflexió lenta i profunda, i amb fermesa, perquè amaga la complexitat del pensament de Chomsky es fa possible i sobretot es fa necessàriament entendora. La segona part és com un riu que transcorre àgil i fresc.
Chosmky creu que el llenguatge és conseqüència d’una facultat innata i que la finalitat de la lingüística consisteix en determinar quines són les propietats o regles universals, és a dir una “gramàtica universal” que pugui explicar totes les llengües del món (evidentment humanes).
Segons les seves teories, quan s’acaben les regles gramaticals s’han d’aplicar les regles fonològiques. Les persones han d’anar adquirint competències i una construcció lingüística que englobi tot l’ésser humà, que és el mateix que dir l’explicació i/o construcció d’un món concret, d’un univers on viuen els humans. Evidentment també conté la capacitat cognoscitiva, perquè és, en realitat, una teoria del funcionament de la ment humana per ajudar a construir un model, el nostre món i intentar explicar-lo. Els problemes del coneixement i de la llibertat són, per Chomsky, les dues cares de la mateixa moneda, o dit d’una altra manera, les dues parts d’un mateix problema.

Com diu Wilhelm von Humboldt: Allò que no brolla de l’elecció lliure d’un home és només el resultat de la instrucció i l’exemple, i no s’incorporarà al seu mateix ésser, continuant essent aliè a la seva vertadera naturalesa; no l’executa amb energies vertaderament humanes, sinó només amb exactitud mecànica.

Les reflexions de Chomsky són variades i de diferent índoles. També trobem referències al món del treball, quan es postula en contra dels qui volen fer del treball una activitat purament comercial, una realitat sense ànima i trist; o quan fa referència a la necessitat d’activar la intel·ligència humana.

Russell deia: No pot haver vertadera llibertat o democràcia mentre que els homes i les dones que fan la feina en una empresa no controlin també la seva gestió.

En fi, no digueu que convida a la lectura des d’una perspectiva purament social .

Najat El Hachmi, L'últim patriarca

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.

Eduardo Mendoza, "El asombroso viaje de Pomponio Flato"

Aquesta és una novel·la especialment entretinguda. M’ha provocat una grata sorpresa, pel seu llenguatge i la manera de construir l’argument. M’ha encantat. És simpàtica, crítica, gens pedant, amb una capacitat còmica superba, amena i instructora alhora.
Sóc de la opinió que Mendoza s’ha superat a ell mateix. La darrera novel·la seva que vaig llegir no em va agradar gaire, ja la vaig comentar en aquest bloc (“Mauricio o la elecciones primarias, de 2006), en canvi em van agradar molt obres com: “La verdad sobre el caso Salvolta”, “La ciudad de los prodigios”, “Sin notícias de Gurb”, “El año del diluvio” i com no, la primera que vaig llegir fa ja molts anys: “El misterio de la cripta embrujada”.

Una curiositat sobre Mendoza: sempre escriu les seves novel·les en castellà, però quan escriu teatre ho fa en català.
Diuen que rellegeix permanentment la Bíblia i les obres de Shakespeare. Sembla que això no li ha fet mal escriptor.

En fi, us el recomano, a més a més està més o menys bé de preu (també és cert que és un llibre curt de pàgines).

Canalles, dos assaigs sobre la raó

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.

Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.