Muriel Barbery, "L'elegància de l'eriçó"

Reconec que aquest llibre és, com a mínim, estrany, i que, potser, jo sigui una mica punyetetes, però després de llegir-lo, he volgut saber què diuen altres lectors o lectores d’aquest llibre i , la veritat, no sé d’on treuen tants elogis?. He trobat una crítica, majoritàriament positiva, i molt poques de negatives. Jo, desafortunadament, coincideixo en les negatives: per a mi és un llibre pedant, presumptuós i avorrit. Crec que el llenguatge que fan servir alguns dels seus personatges no és creïble. Al llibre li manca ritme i sembla, a vegades, estar fet a pedaços. La primera part és, simplement, horrorosa i el llibre comença a “funcionar” a partir de la plana 150, més o menys. En realitat crec que podria haver estat un bon conte d’unes 50 planes que no explica el perquè de tantes pàgines si només cap a les darreres cinquanta fulles finals té un cert sentit.
Com deia, és un llibre avorrit i amb pretensions d’arribar a un refinat lector molt culte que, suposo jo, sabria degustar amb delit, les preteses insinuacions que els lectors normals, com a mínim jo mateix, no sabem captar.
Desgraciadament us haig de dir que no us el recomano. I si ja l’heu comprat intenteu canviar-lo per un altre!.

Noam Chomsky, "Cròniques de la discrepància"

Aquest llibre de Chomsky, editat l’any 1993 per Visor Distribuciones, va arribar a les meves mans d’una manera curiosa i fortuïta. Passejava literalment per un passadís i allà on hi havia propaganda penjava, com un fulletó més, el llibre. Tota una sort per mi.
El llibre parla de moltes coses interessants que continuen sent del tot presents avui en dia. Parla de les societats on el llenguatge es troba al servei de la propaganda, on les societats anomenades democràtiques controlen la distribució d’idees a través dels diferents mitjans de comunicació de la manera més subtil possible.
Una de les coses que més m’ha tret ha estat la teoria sobre el control del consens, elaborada el 1921 als EUA que ve a dir que les democràcies construeixen prèviament el consens i aleshores el vesteixen amb el ministeri de la veritat (la seva veritat). A modus d’exemple hi ha un moment on diu que una de les maneres que existeixen per poder controlar el que la gent pensa, és crear la il·lusió de que s’està produint un debat, però garantint que allò que es discuteix es manté sempre dins dels marges establerts prèviament. Es sembla clarificador del tot.
Diu també que el sistema democràtic només és un joc de les elits i que la població, en línies generals, no hi participa d’ella. Dissenyar el sistema de creences que garantirà l’eficàcia de la enginyeria del consens és un element a tenir en compte en les societat actuals.
Realment és un llibre actual. Un bon regal i una bona sorpresa

José Saramago, "El viatge de l'elefant"

"El viatge de l’elefant” té el ritme d’una malaltia. És lent, parsimoniós fins l’encantament, mimètic amb el posat dels seus personatges, i també laboriós, sense pausa, i aliè a la història en majúscules.
Un cop posseït per l’ànima de l’elefant (qui ha dit que els elefants tinguin ànima!!!, o millor dit: qui ha dit que l’ànima existeixi? –conec, per cert, uns quants, una altra cosa és provar-ho).
A mi, personalment, no m’agrada gens l’ús que fa de determinats signes de puntuació. Sé que és una constant amb Saramago, però em molesta, particularment, aquest ús tan particular de les majúscules. M’agrada que coquetegi amb el lector i també la seva manera de puntuar les frases, com es respiren entre coma i coma, com és la seva musicalitat, això però, no fa d’aquesta obra una novel·la exemplar.
És simpàtica i de molt agradable lectura (a part del tema de les majúscules). He descobert que Saramago, a través de la seva companya Pilar, té penjat un bloc (que adjuntaré a la llista dels meus blocs seguits): http://blog.josesaramago.org/indexesp.php

Uzma Aslam Khan, "La geometria de Déu"

La jove autora pakistaní (té 30 anys), porta ja tres novel·les publicades. En aquesta ocasió combina les contradiccions de l’Islam i els continguts del llibre del Coraà per a representar el conflicte entre la fe i la raó, la revelació i la creació, la ciència i la religió. Ja ho deia Plató: “Déu sempre fa geometria”. Com no ho havia de dir Plató!.
Uzma va néixer a Lahore, on viu en l’actualitat. Volia ser ballarina i després de guanyar una beca d’estudis als EEUU va començar a escriure novel·les. Ha estudiat anglès i literatura.
Aquesta autora es va criar a la ciutat de Karachi, una de les més castigades per la invasió soviètica d’Afganistan i també per la guerrilla pagada pels EEUU.

"La geometria de Déu" crec que pot ser una obra important pel que representa al seu contingut en un món musulmà, però no és una obra cordial pels lectors. Té una estructura especial que a vegades et fa perdre la noció de cada personatge. Sovint tens la sensació de barrejar elements personals d’uns i els altres i fins i tot, a vegades, arribes a confondre personatges masculins i femenins. Crec que això, no sé si fruit de la traducció, no està gaire aconseguit. En tot cas el tema de fons és interessant. Té punts de reflexió de certa profunditat; combina la simpatia narrativa amb diàlegs curiosos. És descriptiva i irònica i jo crec que només aconsegueix un cert ritme i una major expressivitat a partir de la segona meitat de la novel·la. En tot cas és una literatura diferent i interessant que cal tenir en compte i poder tastar.

VVAA, "L'edat en relació a l'ocupació, la Seguretat Social i la immigració".

Recentment, l’editorial Bosch ha publicat un interessant estudi: “La edad en relación al empleo, la Seguridad Social y la inmigración”. Aquesta és una publicació molt gironina, malgrat que han participat nombrosos autors espanyols i estrangers, ho dic per les aportacions dels professional Eduardo Rojo i Ferran Camas, que a més a més, és el coordinador de l’obra.
El tema de l’estudi és de plena actualitat, perquè l’edat de les persones treballadores està adquirint, cada cop més, una major importància en el marc de les relacions laborals i en el càlcul de les prestacions de la seguretat social i el seu àmbit de protecció. L’obra és interessant perquè posa en evidència, de manera científica, algunes de les qüestions principals que alerten al sindicalisme modern: la discriminació per raó d’edat, la seva utilització com a eina per a segmentar el mercat laboral, les condicions d’accés a una ocupació, però també quines són les repercussions directes quant a la jubilació en funció de l’edat de les persones assalariades.
A més a més, els diversos autors també tracten un tema important pel món laboral: el comportament sobre la població estrangera, especialment jove. En aquest sentit li dedica alguns capítols a analitzar el règim jurídic que envolta a les autoritzacions de treball als menors immigrants, per acabar donant algunes possibles solucions d’interpretació jurídica per a la interpretació de les lleis vigents.
En especial és un llibre de treball, no de lectura (que també). Interessant pels qui tenen relació amb el món del treball.

Jean-Marie Le Clèzio, El Diluvi

Aquesta reedició de l’obra primerenca de Le Clèzio es mereix un comentari que no està directament relacionat amb l’escriptor, sinó amb la qualitat de l’edició, que és molt més que lamentable i del seu traductor, que no citaré.
En primer lloc és evident de que es tracta d’un llibre recuperat sense gaire més interès que el de posar a la venda una obra del flamant premi novell de literatura de 2008. L’edició és nefasta i impròpia d’una editorial com Seix-Barral. Les fulles són de pèssima qualitat, la impressió està sempre retallada, els marges del text és com si l’haguessin traspassat d’un format petit a un full més gran, queda coix i descompensat. I a sobre el traductor és nefast, té innumerables faltes gramaticals, algunes dignes d’acudit i una manca esgarrifosa de sentit de la puntuació.
Aquesta obra recuperada de 1966, que no va tenir el menor interès a l’Espanya dels 70, es correspon a una obra de caràcter purament experimental, afí a la línia objectivista, àrdua i fosca i tenaç amb el despreci cap als lectors. És una obra difícil d’entendre i desesparant. Té un argument que, al meu entendre, és difícil de defensar per estar construït sobre l’aparent caos narratiu.
Normalment no escric sobre llibres llegits que no m’han agradat, però en aquesta ocasió m’he aventurat a parlar-ne perquè és possible que no l’hagi entès ni hagi sabut apreciar la seva qualitat. Ho podeu provar vosaltres, sempre hi quan us carregueu de paciència i concentració.

Pascual Maragall, "oda inacabada. Memòries"

La lectura d’un llibre de memòries sempre acaba sent una sorpresa. Confesso que en la meva vida només he llegit quatre o cinc llibres de memòries, més o menys, no és un gènere literari que m’apassioni, però després de llegir les de Carrillo i veure les de Pascual Maragall a les llibreries no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar. Com a memòria, i com a desconeixedor del gènere, no m’ha agradat gaire. No en el sentit literari, que sempre és qüestionable, sinó en la seva dimensió. Potser és lògic que s’hagi centrat més en els aspecte que ell considera més positius, però pel meu gust he trobat massa olimpíades i massa 1992. Són unes memòries molt educades. De ben segur que conforma el caràcter de l’autor. Personalment m’esperava més contingut polític, més claus per a desxifrar les claus que fan funcionar el poder dins de la classe política catalana. Tot i que dona pistes no acaba de fer el pas. El llibre se m’ha quedat curt, què hi farem!. Es veu, això sí, l’ambient, en general, de la seva vida (educació, compromís polític, etc.). M’han sorprès alguns paràgrafs molt sincers, alguns m’han molestat, però aquesta és una qüestió particular que no té perquè molestar a ningú més.

És un llibre fàcil de llegir i amè. Tot ajuda!.