Nassim Nicholas Taleb, "El cigne negre" (o l'art del l'engany)

Recordeu bé aquest nom, perquè us serà molt útil. No acostumo a fer comentaris com els que faré ara, però aquest autor se’ls mereix, perquè és un mestre en l’art, si es pot dir així, d’escriure coses imbècils. No fa gràcia, perquè estar clar que ell pretén parlar seriosament de les coses, però mai, ni en el malafortunat Peter Sloterdijk, ningú, crec, que hagi pogut arribar al nivell d’impertinència intel·lectual d’aquest més que pretenciós i cregut Nassim. Un home que té la facultat de tacar de paraules moltes planes d'un llibre. Encara no entenc com li poden haver publicat, i fins i tot, per les coses que diu, deuen estar contents els seus antics caps.
És simplement horrible. Té una cosa bona, el disseny de la portada, la solapa i la contra portada que fan del llibre un aparent estudi molt interessant, et convenç, fora d’això, aquest és un dels pitjors llibres que he llegit mai, per suposat!, per no dir que el pitjor. Estic decebut, perquè m'esparava una altra cosa, no que em prenguessin el pèl!. No cal dir res més.

Andrés Neuman, "El viatger del segle"

Aquest flamant premi Alfaguara 2009 és una meravella literària. Diuen que es una novel·la post moderna, fins i tot inclassificable, i poden tenir raó. Es troba entre el diàleg de l’Europa de la Restauració i la modernitat ideològica més actual. Combina perfectament el coneixement de l’època amb una acurada descripció del paisatge i dels personatges, alguns amb molta càrrega poètica, com “l’organillero”, i parla de tot: de literatura, d’història, de filosofia, de política, d’amor, etcètera. La novel·la no només és un encantament quan a la profunditat en la reflexió sinó que també combina la intriga, encara que, al meu parer, en algun moment que no desllueix el conjunt de l’obra, un a mica forçada. El més interessant és que en algun moment m’ha semblat entreveure passatges clàssics del “Curial e Güelfa”, en una apassionada redacció plena d’insinuacions, retrets i moltes altres coses que no us explico. Feia temps que no llegia una obra tan ben escrita com aquesta, i això que l’autor és jove.
Malgrat les més de 500 planes que té, les he devorat en poc menys d’una setmana. Tota una delícia de narració. El final és ..... tampoc no us ho diré, llegiu-la, degusteu-la i després valoreu.

Paolo Giordano, "La soledad de los numeros primos"

Encara no la trobareu en català, però val molt la pena llegir-la. Ha estat un encert haver llegit aquest llibre. És especial i diferent. Vaig començar encantat amb el que, en aparença, semblava un llibre de contes, però no, és una història magnífica que té, però, un final desigual que no m’ha acabat d’agradar, però en el seu conjunt m’ha semblat un extraordinari autor novell amb molt de futur en el món de les lletres. El llibre me l’he llegit en un dia. Passa bé, malgrat la curiositat de la narració. Els personatges són fantàstics, en el sentit més general de la paraula. És dura, però també irònica, és, simplement, sorprenent.
La redacció de Giordano té molta sensibilitat. Llàstima que el nivell, altíssim, dels dos primers capítols no es mantingui durant tota l’obra. És, en general, un llibre fresc, que convida a la reflexió, al patiment. M’ha agradat molt. És un repte pel seu estil, d’aquells que si t’agrada t’enganxes i si tens la mala sort de no connectar, suposo que es deu convertir en una lectura feixuga. De veritat que val la pena. Aquest llibre ha guanyat el principal premi de literatura a Itàlia, l’Strega de l’edició de 2008, i l’ha guanyat amb la seva primera novel·la i només amb 26 anys. Això promet!!!.

Muriel Barbery, "L'elegància de l'eriçó"

Reconec que aquest llibre és, com a mínim, estrany, i que, potser, jo sigui una mica punyetetes, però després de llegir-lo, he volgut saber què diuen altres lectors o lectores d’aquest llibre i , la veritat, no sé d’on treuen tants elogis?. He trobat una crítica, majoritàriament positiva, i molt poques de negatives. Jo, desafortunadament, coincideixo en les negatives: per a mi és un llibre pedant, presumptuós i avorrit. Crec que el llenguatge que fan servir alguns dels seus personatges no és creïble. Al llibre li manca ritme i sembla, a vegades, estar fet a pedaços. La primera part és, simplement, horrorosa i el llibre comença a “funcionar” a partir de la plana 150, més o menys. En realitat crec que podria haver estat un bon conte d’unes 50 planes que no explica el perquè de tantes pàgines si només cap a les darreres cinquanta fulles finals té un cert sentit.
Com deia, és un llibre avorrit i amb pretensions d’arribar a un refinat lector molt culte que, suposo jo, sabria degustar amb delit, les preteses insinuacions que els lectors normals, com a mínim jo mateix, no sabem captar.
Desgraciadament us haig de dir que no us el recomano. I si ja l’heu comprat intenteu canviar-lo per un altre!.

Noam Chomsky, "Cròniques de la discrepància"

Aquest llibre de Chomsky, editat l’any 1993 per Visor Distribuciones, va arribar a les meves mans d’una manera curiosa i fortuïta. Passejava literalment per un passadís i allà on hi havia propaganda penjava, com un fulletó més, el llibre. Tota una sort per mi.
El llibre parla de moltes coses interessants que continuen sent del tot presents avui en dia. Parla de les societats on el llenguatge es troba al servei de la propaganda, on les societats anomenades democràtiques controlen la distribució d’idees a través dels diferents mitjans de comunicació de la manera més subtil possible.
Una de les coses que més m’ha tret ha estat la teoria sobre el control del consens, elaborada el 1921 als EUA que ve a dir que les democràcies construeixen prèviament el consens i aleshores el vesteixen amb el ministeri de la veritat (la seva veritat). A modus d’exemple hi ha un moment on diu que una de les maneres que existeixen per poder controlar el que la gent pensa, és crear la il·lusió de que s’està produint un debat, però garantint que allò que es discuteix es manté sempre dins dels marges establerts prèviament. Es sembla clarificador del tot.
Diu també que el sistema democràtic només és un joc de les elits i que la població, en línies generals, no hi participa d’ella. Dissenyar el sistema de creences que garantirà l’eficàcia de la enginyeria del consens és un element a tenir en compte en les societat actuals.
Realment és un llibre actual. Un bon regal i una bona sorpresa

José Saramago, "El viatge de l'elefant"

"El viatge de l’elefant” té el ritme d’una malaltia. És lent, parsimoniós fins l’encantament, mimètic amb el posat dels seus personatges, i també laboriós, sense pausa, i aliè a la història en majúscules.
Un cop posseït per l’ànima de l’elefant (qui ha dit que els elefants tinguin ànima!!!, o millor dit: qui ha dit que l’ànima existeixi? –conec, per cert, uns quants, una altra cosa és provar-ho).
A mi, personalment, no m’agrada gens l’ús que fa de determinats signes de puntuació. Sé que és una constant amb Saramago, però em molesta, particularment, aquest ús tan particular de les majúscules. M’agrada que coquetegi amb el lector i també la seva manera de puntuar les frases, com es respiren entre coma i coma, com és la seva musicalitat, això però, no fa d’aquesta obra una novel·la exemplar.
És simpàtica i de molt agradable lectura (a part del tema de les majúscules). He descobert que Saramago, a través de la seva companya Pilar, té penjat un bloc (que adjuntaré a la llista dels meus blocs seguits): http://blog.josesaramago.org/indexesp.php

Uzma Aslam Khan, "La geometria de Déu"

La jove autora pakistaní (té 30 anys), porta ja tres novel·les publicades. En aquesta ocasió combina les contradiccions de l’Islam i els continguts del llibre del Coraà per a representar el conflicte entre la fe i la raó, la revelació i la creació, la ciència i la religió. Ja ho deia Plató: “Déu sempre fa geometria”. Com no ho havia de dir Plató!.
Uzma va néixer a Lahore, on viu en l’actualitat. Volia ser ballarina i després de guanyar una beca d’estudis als EEUU va començar a escriure novel·les. Ha estudiat anglès i literatura.
Aquesta autora es va criar a la ciutat de Karachi, una de les més castigades per la invasió soviètica d’Afganistan i també per la guerrilla pagada pels EEUU.

"La geometria de Déu" crec que pot ser una obra important pel que representa al seu contingut en un món musulmà, però no és una obra cordial pels lectors. Té una estructura especial que a vegades et fa perdre la noció de cada personatge. Sovint tens la sensació de barrejar elements personals d’uns i els altres i fins i tot, a vegades, arribes a confondre personatges masculins i femenins. Crec que això, no sé si fruit de la traducció, no està gaire aconseguit. En tot cas el tema de fons és interessant. Té punts de reflexió de certa profunditat; combina la simpatia narrativa amb diàlegs curiosos. És descriptiva i irònica i jo crec que només aconsegueix un cert ritme i una major expressivitat a partir de la segona meitat de la novel·la. En tot cas és una literatura diferent i interessant que cal tenir en compte i poder tastar.