W. Somerset Maugham, "Soberbia"

"Soberbia" és el títol que li van posar a la traducció en castellà de l’obra “The Moon and Sixpence”, publicada el 1919. La versió que tinc a les mans és una acurada “Obres Completes” en tapa dura de Plaza & Janés, però he volgut triar aquesta novel·la breu, basada en la vida del pintor Paul Gauguin, perquè avui posa de manifest el valor dels diners en una societat com la nostra.

El personatge central, en Charles Stricland, és un home burgès que abandona la seva vida com a agent de borsa, la seva família i els seus fills per a dedicar-se a la pintura i fugir a París. Experimenta la pobresa, la malaltia i la gana. Un amic, també pintor, l’ajuda i acaba a Tahití on mort. Però el final de la vida de Gauguin no és cap misteri, i tampoc aporta res a la novel·la. L’obra té un estil directe i senzill i fa ús d’una constant reflexió sobre l’art i el lloc que ocupa a la nostra societat i la seva relació amb el món, també crítica. Crec que Maugham té una gran capacitat per descriure i observar la societat del seu temps. Qualsevol novel·la o conte de Maugahm és completament recomanable.

Kenizé Mourad, "De parte de la princesa muerta"

Acabo d’arribar de vacances i la darrera lectura que he fet, tot just esperava que l’avió s’enlairés, ha estat aquesta. Si bé no deixa de ser una novel·la de caràcter històric, molt ben documentada, transmet tota una sèrie d’ideologies pròpies d’una societat que jo no conec i que no comparteixo. Tot i així haig de reconèixer que m’ha agradat i que en cap moment m’ha resultat avorrida. La presentació de l’edició d’”Aleph Editores” m’ha semblat molt encertada. No us explicaré la història. Potser, en alguna ocasió, la novel·la no rutlla com caldria, però en el seu conjunt m’ha semblat una molt bona lectura i recomanable per qui vulgui conèixer una versió “diferent” de la vida i decadència del poble otomà, però sobretot de la “realesa” otomana en un moment molt complicat de la història contemporània. M’hagués agradat més compaginar la visió d’un part de l’alta societat otomana i burgesa del moment amb una altra de com vivien les persones “normals” en contrast amb la sumptuositat dels palaus, però en tot cas, és una valoració personal. Crec que us ho passareu bé llegint-la.

Inderjit Badhwar, "La cambra dels perfums"

L’editor Badjwar va aconseguir el premi “Le Prix Littéraire” francès amb aquesta primera obra seva. La llarga història que narra el llibre està molt ben escrita, però li falta continuïtat i argument. En realitat la història sembla que s’acabi i que comenci una de nova, es podria dir que hi ha dos novel·les en una, en una història en la que un home indi que viu als EEUU torna als seus orígens en morir el seu pare. És una novel·la extensa, una mica més de cinc-centes planes, però és d’agradable lectura, ideal per les tardes d’estiu.

Nassim Nicholas Taleb, "El cigne negre" (o l'art del l'engany)

Recordeu bé aquest nom, perquè us serà molt útil. No acostumo a fer comentaris com els que faré ara, però aquest autor se’ls mereix, perquè és un mestre en l’art, si es pot dir així, d’escriure coses imbècils. No fa gràcia, perquè estar clar que ell pretén parlar seriosament de les coses, però mai, ni en el malafortunat Peter Sloterdijk, ningú, crec, que hagi pogut arribar al nivell d’impertinència intel·lectual d’aquest més que pretenciós i cregut Nassim. Un home que té la facultat de tacar de paraules moltes planes d'un llibre. Encara no entenc com li poden haver publicat, i fins i tot, per les coses que diu, deuen estar contents els seus antics caps.
És simplement horrible. Té una cosa bona, el disseny de la portada, la solapa i la contra portada que fan del llibre un aparent estudi molt interessant, et convenç, fora d’això, aquest és un dels pitjors llibres que he llegit mai, per suposat!, per no dir que el pitjor. Estic decebut, perquè m'esparava una altra cosa, no que em prenguessin el pèl!. No cal dir res més.

Andrés Neuman, "El viatger del segle"

Aquest flamant premi Alfaguara 2009 és una meravella literària. Diuen que es una novel·la post moderna, fins i tot inclassificable, i poden tenir raó. Es troba entre el diàleg de l’Europa de la Restauració i la modernitat ideològica més actual. Combina perfectament el coneixement de l’època amb una acurada descripció del paisatge i dels personatges, alguns amb molta càrrega poètica, com “l’organillero”, i parla de tot: de literatura, d’història, de filosofia, de política, d’amor, etcètera. La novel·la no només és un encantament quan a la profunditat en la reflexió sinó que també combina la intriga, encara que, al meu parer, en algun moment que no desllueix el conjunt de l’obra, un a mica forçada. El més interessant és que en algun moment m’ha semblat entreveure passatges clàssics del “Curial e Güelfa”, en una apassionada redacció plena d’insinuacions, retrets i moltes altres coses que no us explico. Feia temps que no llegia una obra tan ben escrita com aquesta, i això que l’autor és jove.
Malgrat les més de 500 planes que té, les he devorat en poc menys d’una setmana. Tota una delícia de narració. El final és ..... tampoc no us ho diré, llegiu-la, degusteu-la i després valoreu.

Paolo Giordano, "La soledad de los numeros primos"

Encara no la trobareu en català, però val molt la pena llegir-la. Ha estat un encert haver llegit aquest llibre. És especial i diferent. Vaig començar encantat amb el que, en aparença, semblava un llibre de contes, però no, és una història magnífica que té, però, un final desigual que no m’ha acabat d’agradar, però en el seu conjunt m’ha semblat un extraordinari autor novell amb molt de futur en el món de les lletres. El llibre me l’he llegit en un dia. Passa bé, malgrat la curiositat de la narració. Els personatges són fantàstics, en el sentit més general de la paraula. És dura, però també irònica, és, simplement, sorprenent.
La redacció de Giordano té molta sensibilitat. Llàstima que el nivell, altíssim, dels dos primers capítols no es mantingui durant tota l’obra. És, en general, un llibre fresc, que convida a la reflexió, al patiment. M’ha agradat molt. És un repte pel seu estil, d’aquells que si t’agrada t’enganxes i si tens la mala sort de no connectar, suposo que es deu convertir en una lectura feixuga. De veritat que val la pena. Aquest llibre ha guanyat el principal premi de literatura a Itàlia, l’Strega de l’edició de 2008, i l’ha guanyat amb la seva primera novel·la i només amb 26 anys. Això promet!!!.

Muriel Barbery, "L'elegància de l'eriçó"

Reconec que aquest llibre és, com a mínim, estrany, i que, potser, jo sigui una mica punyetetes, però després de llegir-lo, he volgut saber què diuen altres lectors o lectores d’aquest llibre i , la veritat, no sé d’on treuen tants elogis?. He trobat una crítica, majoritàriament positiva, i molt poques de negatives. Jo, desafortunadament, coincideixo en les negatives: per a mi és un llibre pedant, presumptuós i avorrit. Crec que el llenguatge que fan servir alguns dels seus personatges no és creïble. Al llibre li manca ritme i sembla, a vegades, estar fet a pedaços. La primera part és, simplement, horrorosa i el llibre comença a “funcionar” a partir de la plana 150, més o menys. En realitat crec que podria haver estat un bon conte d’unes 50 planes que no explica el perquè de tantes pàgines si només cap a les darreres cinquanta fulles finals té un cert sentit.
Com deia, és un llibre avorrit i amb pretensions d’arribar a un refinat lector molt culte que, suposo jo, sabria degustar amb delit, les preteses insinuacions que els lectors normals, com a mínim jo mateix, no sabem captar.
Desgraciadament us haig de dir que no us el recomano. I si ja l’heu comprat intenteu canviar-lo per un altre!.