Paul Auster, "Invisible"

“Invisible” és una novel•la de diferents velocitats i amb una trama temporal no ben resolta. És, en algunes ocasions, desordenada, no caòtica, perquè seria exagerat, però sí que desequilibrada. L´ús de la tercera persona i la segona omniscient no l’ajuda gaire, al contrari, crec que són les responsables d’aquesta inconnexió temporal i les que fan de la narració un embolic que no et deixa saber ni on ni quan has passat d’un moment a l’altre. El que fa que la història, en ella mateix, sembli no estar ben construïda i fa que el relat i l’argument sigui intranscendent, al més pur estil dels curtmetratges sense gaires pretensions més que narrar un espai o una sensació. Malgrat això, és una novel•la entretinguda. Molt morbosa i amb una descriptiva capacitat de manifestar una moralitat molt particular. Es deixa llegir.

Potser he estat massa crític, però a vegades hom espera coses que no hi són en els llibres.

Antonio Baylos Grau, "Sindicalisme i dret sindical"

Aquesta publicació editada per l’Editorial Bomarzo és la traducció al català de l’edició espanyola, que porta ja quatre edicions.
Antonio Baylos és catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Castella-La Manxa (http://baylos.blogspot.com/ o podeu clicar l’enllaç a la dreta del meu bloc). Si voleu una extensa i profunda informació sobre la seva obra i el seu personatge només heu d’anar al web d’en José Luís López Bulla (http://lopezbulla.blogspot.com/) . Jo només parlaré una mica del llibre, que tampoc és gaire extens (92 pàgines), el que no vol dir que no sigui important.
Com diu el propi autor “aquest llibre està concebut com a instrument de transmissió de coneixements bàsics de la regulació normativa que al nostre país ordena el sistema sindical”, això vol dir que és un llibre pràctic, amb poques cites a la doctrina i amb poques sentències (que és el que fa que et vinguin aquelles ganes de dormir insuportables, com a mínim a mi). És, més aviat, una guia dels camins que hom vulgui recórrer i per això s’acompanya d’una important recopilació bibliogràfica, d’articles i comentaris que poden donar llum, als nostres neguits jurisprudencials. És un llibre adreçat a sindicalistes, també a qui es mou pel món del treball, i el que més sobta de tot és que no avorreix en absolut.
És un llibre extens de contingut. De gran concentració de sabers, perquè parla de moltes coses i amb un sentit de la simplicitat quasi inaudit en aquesta professió. Parla de la llibertat sindical, de la representació dels treballadors i treballadores a l’empresa i de les relacions de conflicte. Tot de manera esquemàtica i concisa i amb apreciacions molt interessants.

El llibre ha estat possible gràcies a la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya i l’Escola de Formació Sindical de CCOO de Catalunya.

Äsa Larsson, "Aurora boreal"

Suposo que el cognom Larson deu ser com una mena de "Pujol" a Catalunya o "Gonzalez" a Espanya. No sóc lector de novel·la negra i aquesta ha estat una de les primeres aproximacions. Em vaig deixar guiar per la crítica i els comentaris d'altres lectors i lectores, però "Aurora boreal",un cop llegida, no m'ha acabat de convencre. No m'ha entretingut la història, i els diàlegs, en molts casos, m'han arribat a avorrir. Però és una apreciació personal de qui, segur, no ha sabut veure el seu valor. Si voleu provar ...

Vasili Grossman, "Vida i destí".-

Acabo de llegir-lo i haig de reconèixer que m'ha costat (per la seva rudesa i per la seva extenció). Això no vol dir que no hagi disfrutat. Des de que me'l va regalar un molt bon amic meu, han passat quasi tres mesos, però també haig de dir que mentre tant he anat llegint d'altres coses i crec que ha estat un error llegir-lo així, compaginant d'altres llibres, fins arribar a les 1.109 dures, però meravelloses, pàgines d'aquest llibre-món.

En general crec que és una novel·la irregular. Una gran novel·la, sens dubte, però el tamany li ha jugat males passades. Es pot entendre com un testimoni valuós on sovint et pots endinsar en els personatges i patir i sentir el que ells han viscut. Molta calamitat!. Té moments realment sublims, d'una intensitat emocional esgarrifossa, quasi insoportable però que adoleix, una mica, de desconnexió entre els més de dos-cents personatges. A vegades m'ha costat passar d'un personatge a un altre i la forma peculiar de narració m'ha fet, en ocasions, perdre el fil. Tot i això, en el seu conjunt, és una obra meravellosa i fascinant. Hi ha molt de patiment, perquè Grossman ens ensenya una de les pitjos cares de la humanitat. No és una obra sobre la guerra, encara que sigui sempre present, és una obra sobre l'esperit humà.

És difícil trobar un únic protagonista, potser en trobarem un col·lectiu que en destaca, però de tots ells penso que qui més es deixa veure és el físic Viktor Páulovich.

Grossman aconsegueix barrejar, amb intel·ligència i valentia, una part de la història més tràgica de l'Europa recent, amb les coses "petites", més quotidianes, que és potser el que la fa més propera i actual.

Ja sabeu que la novel·la va ser segrestada per les autoritats soviètiques i que a Espanya no es va publicar una traducció fins l'any 1985, dècades després d'haver estat escrita. La vida d'aquesta novel·la és una drama plena de misteris, encerts i sorts. Així doncs, durant aquest darrers dies de Nadal, us encoratjo a llegir-la, si no ho heu fet ja, i a que us entregueu a ella amb passió i humilitat.

E. Barrera, R. Pillado i J. Torregrosa, "El juicio de los 23. El último gran proceso del TOP".

Aquest llibre em va caure a les mans per un dels seus promotors. Sindicalista de CCOO en actiu. És, en realitat, un recull de le veus que van viure aquell procés paral·lel al 1001 i que no ha estat gaire conegut. El judici dels 23 es va fer al juliol de 1975 a Madrid, contra els 23 detinguts durant la mobilització, durament perseguida, del 10 de març de 1972 feta a El Ferrol. És una mirada a la història del moviment obrer contra la dictadura franquista. Ho trobareu a Edicions embora, a la col·lecció Memòria.

És un document que permet refrescar la memòria i conèixer com es feien les coses en temps pretèrits i com el moviment obrer i organitzat va arribar a sentar les bases de la nostra democràcia (encara per desenvolupar). Un decument que demostra que la història i els seus protagonistes segueixen vius i que no fa tant que un assassí anomenat General Franco governava aquest país a base de punys de ferro, repressió, assassinats i maca de tota mena de llibertats públiques i individuals.

Mattew Restall, "Los siete mitos de la conquista española"

Metthew Restall és professor associat d'Història Latinoamericana, Estudis de la Dona i Antropologia, i director d'Estudis Latinoamericans a Pennsylvania State University i amb una clara tendència a fer un enfocament de caràcter marxista.

El llibre en qüestió és un petit estudi sobre el que ell anomena mites: que la "conquesta" va ser feta per molt pocs homes; que l'exèrcit enviat invaïa en nom del Rei; que la superioritat armamentísca va ser determinant; que venien en nom del Papa a cristianitzar als indígenes; la manca de comunicació; la desvastació indígena i la creença que més homes eren animals i per tant que els espanyols eren superior.

El relat, força documentat, és molt entretingut. Comença debatent sobre les manipulacions i les interpretacions de les fonts històriques, continua amb el paper de les forces socials sobre els individus, el que ell diu que marcarà la pròpia font serà el context històric i ideològic i la seva comunitat en el seu temps i relata l'exagerat ús de la violència, moltes vegades gratuïta, posant de manifest la pràxis més salvatga de la condició humana per més "occidental" que sigui.

Aquest és un assaig que m'ha agradat per la seva claredat i senzillesa, en tot cas, aparent de contingut.

Lawrence Durell, "Monsieur o el Príncep de les Tenebres!

Aquesta obra inicial del quintet d'Avinyó m'ha semblat massa densa, un pèl desestructurada i molt lluny del nivell literari de l'antic Quartet d'Alexandria que ja fa més de vint anys que vaig llegir. Potser serà la nostàlgia, però no m'ha semblat una de les seves millors obres, ni molt menys. Per altra part, la publicació d'Edahasa està molt ben cuidada (tapes dures, presentació impecable, etc.). L'edició que tinc a les mans s'acabava de fer el 23 d'abril d'aquest any, però realment, no crec que sigui una obra per a qui vulgui conèixer a aquest autor, d'altra banda, molt bon escriptor.