Daniel Blanchard, "Crisi de paraules"

El llibret que us vull comentar és molt interessant. Potser l’excusa del llibre és el menys important. M’han cridat l’atenció la reflexió al voltant d’alguns conceptes molt moderns que ja es discutien durant el Maig del 68 francès, potser no amb tota la contundència amb que ho veig jo ara, però temes com les societats del capitalisme burocràtic, la política de la contemplació, els traficants de somnis (referint-se a l’esquerra europea), el model de política màquina, la noció de realitat pressuposta sobre la realitat percebuda (com ens passa ara), la pràctica de la política del desig contra la política de la concreció, la invasió de la dreta dels conceptes clàssics de l’esquerra i els seus argumentaris, són temes de plena actualitat i preocupació (com a mínim personal).

Són moltes les reflexions que fan d’aquest llibret un document molt interessant. També m’ha cridat l’atenció el recull (no apareixen al text però s’intueixen) de paraules “extenuades”, com ara: revolució, obrer, llibertat, solidaritat, comunisme, progrés, consciència de classe, que han perdut tot el seu significat originari de tan malgastar-les i pervertir-les (aquest ha estat un dels altres triomfs de la dreta), i un concepte terrible i de terrible actualitat: negar-se a veure. Però també té manifesta un cert sentit còmic, amb un cert sentit desesperat, el que anomenen la política hortera.
Des de l’esquerra ens hem passat mitja vida dient que el consum pel consum és dolent, i en canvi ara el consum sembla la única sortida a la crisi. Vivim en una societat amb escassos llaços socials, però amb fort discurs d’aparent contingut social, però el que importen per a mesurar el grau de “sociabilitat” són les polítiques econòmiques, i aquestes són clarament regressives i antisocials.
El llibre, situat en el marc intel•lectual del 68, parla de coses molt actuals, com que la gent està exclosa de la direcció de la seva pròpia vida (només cal mirar als parlaments d’avui en dia). Un llibre que acaba per obrir-te petites portes i que convida a escapar d’aquest món, però em pregunto, si aconseguim escapar-nos-en a on anar?.

Roberto Bolaño, "El Tercer Reich"

Llegir a Bolaño sempre és una aventura i un plaer. En aquesta ocasió l’Editorial Anagrama ha recuperar aquest llibre inèdit, que no deixa a ningú indiferent. Anagrama no ha fet una curosa impressió d’aquest llibre, alguns marges de plana estan mal impresos, amb alguna lletra o part esborrada. A part d’això, tot correcte!. Si algú es pensa que és una història de la Segona Guerra Mundial o de nazis que se n’oblidi, no té res a veure, és simplement un joc. La qualitat literària d’aquest llibre està garantida, ara bé, els darrer capítols de la novel•la no estan a l’alçada que ens té acostumats Bolaño, crec que el falta una repassada, però vaja, està molt ben escrit i segur que als i les “forofos” de l’autor no els importarà massa.

Charles J. Merill, "Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica

La veritat és que em sembla que poc importa que Colom hagi estat català, portuguès, italià, basc, gallec o suís, el que més m’ha interessat és com la història es pot modificar si és que hi ha una intencionalitat clara al darrera. No puc dir que m’agradaria pensar que Colom era català, però no m’ha acabat de convèncer, com tampoc m’ha convençut mai la versió oficial. El llibre és força interessant. A vegades sembla una novel•la tipus “culebrón”, tot un enrenou i un embolic de noms, parents i relacions personals. Aprens molts història de Catalunya i d’Espanya i de política. A veure si a vosaltres us convenç!

Flann O’Brien, “En Nadar-dos-pájaros”

L'editorial Nórdica Libros ha publicat tot un clàssic i a més a més amb una edició força ben cuidada. El llibre és un compendi de literatura en majúscules. Té de tot: és irònic, pervers, crític, filosòfic, poètic, dramàtic, surrealista, teatral. Vaja!, tota una novel•la. Ara bé, no és de lectura fàcil, diguem que no és un “best seller”, però en canvi amaga una de les millors literatures del segle XX. Ànims!, segur que us deixarà un agradable gust de neurones.

Dang Thuy Tram, "Ahir vaig somiar amb la pau"

Aquest és el diari d’una jove metgessa vietnamita Durant els atacs de l’exèrcit noradmericà al Vietnam. El diari comprèn els anys que van des de 1968 a 1970, quan la van matar.
Aquest és un llibre testimonial, sense cap pretensió literària, afortunadament. Un pèl cursi i des del meu punt de vista molt poc ambiciós en el contingut, vull dir que no explica gaire cosa. No sé si és perquè es tracta d’una traducció feta per un soldat nordamericà o bé perquè ja era així, que és el que vull pensar. En tot cas, el millor és la introducció i els comentaris a peu de pàgina. Hi ha una versió de butxaca, molt econòmica.

Ron Currie, "Déu ha mort"

Amb aquesta lapidària frase Nietzsche va aconseguir despertar les més profundes passió. El jove autor d’aquesta novel•la de difícil classificació va aconseguir atreure la meva atenció, i el primer relat del llibre promet, però després es converteix en una gran decepció. Sembla que darrerament no trio bé els autors en el meu afany de descobrir noves literatures, noves formes de narració, però tot i així, l’experiment, que apuntava molt alt, no ha funcionat. Ja passa amb els experiments, uns tenen èxit i els altres no. En conjunt es un conglomerat sense aparent cohesió, amb falta de continguts real, molt superficial i amb una anàlisi molt pobre del que podria haver estat un món sense déu a la seva novel•la. És de molt fàcil lectura, però no espereu res més que un conjunt de narracions ocurrents que no et duen a enlloc. En ocasions és surrealista i no sé si tenia la intenció de ser-ho.

Carlos Malamud, “El Estado en crisis. Història contemporània d’Amèrica Llatina”, vol. IV (1920-1950)

Carlos Malamud és professor titular d’Història d’Amèrica de la UNED i investigador principal de l’Àrea d’Amèrica Llatina del “Reial Institut Elcano d’Estudis Internacionals i Estratègics.

Aquest és un llibre d’història, una síntesi de la història, social, política i econòmica dels països llatinoamericans, i potser per això, és queda curt, per la seva labor de síntesi.
Com tot autor, deixa, des del seu subjectivisme, petjada, en algunes ocasions contradictòries, quan diu que se li ha donat massa importància al paper desenvolupat pels EEUU durant aquesta època,però després ho sembla confirmar amb els fets. També té un cert biaix alhora d’interpretar el paper de cadascuns dels actors en els diferents territoris que no m’acaba d’agradar. En tot cas, el llibre reuneix una sèrie d’elements que es podrien considerar “innovadors” respecte a la conseqüència de la crisi del 29, però després passa molt per sobre en determinats punts sensibles, igualant, per exemple, les dictadures feixistes amb els moviments revolucionaris d’esquerres o incitant, no sé si de manera premeditada, a confondre populisme amb l’esquerra fent que Somoza, per posar un exemple, es posi a la mateixa alçada que Sandino, o tractant la democràcia formal, encara que fos practicada des del més absolut autoritarisme, com un avenç social i econòmic. No sé, en tot cas és una opinió sobre un panorama i una realitat molt complicada com és la que representen els països sudamericans.