Janne Teller, "Nada"

Com descriure aquesta novel·la?. La seva pretensió inicial era la d’adreçar-se a un públic adolescent per intentar demostrar no sé quina consciencia sobre la realitat, però crec que a l’autora se li va anar de les mans. M’explicaré. És d’una violència inusitada, colpidora, inexplicable, segurament poc creïble, molt dura i sobretot ineficient, que projecta una conclusió injusta, un premi absurd que no es correspon al que s’espera, una porta estúpida d’una moral estranya que et dur cap al no res, sobre uns valors negatius, contradictoris, que posen massa emotivitat, massa càrrega ètica en unes actituds contràries a allò que hom espera transmetre d’una societat evolucionada. És una novel·la gens innocent, d’una extremada tensió, d’absurda violència. Convida a la reflexió, suposo que en tots els sentits possible, però jo no seria partidari de deixar-lo llegir a cap adolescent, per més madur que sigui. Tot una descoberta que no us deixarà impassibles.
Pel que he llegit sembla que ha estat un llibre polèmic, fins i tot censurat. Potser, per si sol, una atracció suficient per llegir-lo. Està ben escrit, encara que en ocasions l’argument trontolla. Vosaltres direu!.

Jenn Díaz, "Belfondo"

La jove Jenn Díaz ens ha regalat la seva primera novel·la (que jo conegui): Belfondo. La trobareu en castellà i en català. La primera impressió que m’ha produït ha estat d’una grata sorpresa. És cert que la vaig buscar influenciat per un amic d’Oh! Books. Volia saber si el que m’havia explicat era cert. No estat una decepció, en absolut!. Té una narrativa segura, madura, intel·ligent. A vegades costa de llegir una mica per l’ús especial que fa dels signes de puntuació, que de fet ajuden a que la seva literatura sigui com és, perquè sí, parlem de literatura i si aquesta jove literata és capaç d’escriure avui amb aquesta qualitat, no sé què serà capaç de fer d’aquí a quinze o més anys. Només hi ha una cosa que us haig de dir, perquè tampoc no em digueu que he estat massa subjectiu, i és que l’esquema del primer relat, sobretot la seva música, la seva tonada, la seva armadura (parlant en termes musicals) es repeteix constantment, potser, potser, potser és la única cosa que m’ha sobtat entre la qualitat de la seva prosa. Pert cert, els noms dels personatges són del tot especials. Això pot agradar més o menys. No ho sé. La història?. Bé. Molt bé. Un final diferent. M’havia esperat un relat més social i un final més “social”, però això és de “formació professional” o de “deformació professional” (com es vulgui llegir). El text no ho necessita. En tot cas, si aneu a la llibreria i demaneu per Jenn Díaz, de ben segur que encertareu en l’elecció i a més a més no és un llibre car, ni molt menys, i de pas, li donareu una alegria a l’autora i també al meu amic. Si voleu fer un bon regal per Sant Jordi, aquesta és una bona elecció.

Tony Judt, "Algo va mal"

Efectivament, alguna cosa va malament, perquè si un llibre carregat d’obvietats, narrat des de la perspectiva d’un nord-americà, amb idees entre que cavalquen entre la socialdemocràcia i el conservadurisme, és catalogat com a esquerrà i progressista, és, en definitiva, un senyal de que les coses no van bé.
I no és, en aquesta ocasió, que es tracti d’un mal llibre, és, simplement, una obra que no aporta res, que vol ser innovadora però que només narra allò que, més o menys, tothom sap (si més no qui té interès en llegir coses com aquestes).
Potser era demanar-li massa, però a mi m’ha resultat avorrit i molt narratiu.

Ricardo Piglia, "Respiració artificial"

A vegades em pregunto si val la pena escriure una opinió sobre un llibre del qual t’has dut una decepció. De fet, hi ha llibres que llegeixo que no en faig cap comentari i això ajusta una mica la balança sobre el què m’ha agradat i el què no. El cas de Piglia, aquest conegut escriptor argentí no ha estat diferent. Reconec que la novel·la té parts que estan realment bé, però en conjunt, són tan poques!, el que em fa sempre arribar a la mateixa pregunta: cal publicar tants títols?, no seria millor publicar-ne menys però de més qualitat. Segurament la resposta es troba en la dinàmica erràtica de les editorials en publicar a veure si apareix, inesperadament o no, un best seller que els faci guanyar molts de diners, però aquesta política, al meu entendre, té els seus riscos i pot arribar a posar en perill la vida dels llibres i del tot el món que creix al seu voltant. Passa una mica com la música. Abans s’editava un LP (pels més antics) o un CD, pels una mica més moderns, i només t’agradaven dos, o com a molt, tres cançons. Amb els llibres passa el mateix, s’editen milers, però de bons n’hi ha molt pocs. Bé, tornant al llibre de Piglia. La història de “Respiració artificial” és una mica caòtica. Els personatges són, a vegades, una mica superflus i poc elaborats, però té moments, sobretot després de la meitat del llibre, que són realment excepcionals. Ajuda a la lectura llegir-lo en poc temps. Si l’hagués de recomanar m’ho pensaria dos cops i, realment, sap greu.

Stéphane Hessel, "Indigneu-vos"

La veritat és que no he acabat d’entendre l’enorme èxit d’aquesta mena de manifest. No és que no m’hagi agradat el que diu, però tampoc no diu gran cosa. És més, t’obre unes expectatives que no es compleixen. Sospito que estem davant d’una gran empresa de marquèting, la qual, tot s’ha de dir, ha funcionat a la perfecció. El llibret es llegeix en un no res i per les seves dimensions tampoc no és gens barat (al voltant dels sis euros). És una lectura amable. Us animo a que la busqueu per internet (no entro en el tipus de pàgina on la trobareu).

Cormac McCarthy, "La carretera"

La lectura d’aquesta novel·la no et deixa cap cabuda a l’optimisme. Literàriament (no sé si fruit de la traducció) és més que qüestionable, però el que segurament importa d’ella no és la qualitat literària, sinó el seu missatge. Es de ràpida lectura. És una obra curta que t’enganxa des de les primeres pàgines.
Jo no he vist la pel·lícula, i la veritat, després de llegir la novel·la no m’han quedat ganes de veure-la. Si em pregunteu com acaba. Dons bé, dins de tot, no acaba malament.

Roberto Bolaño, "La pista de gel"

Poca cosa puc dir d’aquest autor que no s’hagi dit abans. Una tècnica de narració acurada, pulcre, amb una gran ironia, amb personatges molt humans, en alguns casos estrambòtics. Tot un món que Bolaño sabia molt bé escriure en cadascun dels seus llibres. En aquesta ocasió ens endinsa en una mena de novel·la negre sense l’esperit de les novel·les negres. Existeix el tema, la investigació, però no l’emfasi argumental d’aquest tipus de narració. Quatre ambients, quatre cantonades d’una pista de gel pública d’ús privat. Crec que en tot cas, la mort és una excusa per escriure. La única crítica possible és com lliga les quatre cantonades, els quatre punts de vista.
És una novel·la àgil, divertida i molt entretinguda. Excel·lent per una lectura ràpida. Us encantarà. Espero.