Laurent Binet, "HHhH"

La lectura d’aquesta novel·la té les seves dificultats: a cavall entre la ficció, la novel·la històrica, un assaig, ...

La primera cosa que haig de dir és que la portada de la versió en castellà (no diré l’editorial, però aviat s’entendrà) és del tot inadequada. La prova és que les altres edicions europees cap, però és que cap, apareix cap menció específica ni cap dibuix a les SS nazis. Però dit això, anem al grà.

Té un relat agosarat, diferent. Hi ha moments de gran tensions i d’altres de més avorrits, a vegades se surt del tema, possiblement més del necessari, però en conjunt és una bona novel·la, amb passatges realment genials i d’un nivell literari molt més que acceptable. La cosa va de l’expectació del principi, que decau cap al mig del relat, al creixent impuls del final. M’ho he passat molt bé i m’he angoixat de valent. No sé compartiu aquesta opinió.

Sofi Oksanen, "Purga"

Perplex. Amb un gust agredolç. Així m’ha deixat aquesta prometedora novel·la. S’ha quedat a mig camí, com si hagués perdut força, millor dit, com si de tant en tant perdés força i després la recuperés. Una mena de “coito interruptus” literari. Des del meu punt de vista, una novel·la que té tots els arguments per a ser genial, s’ha quedat en una bona lectura. Per això, crec, que sóc tan crític amb ella.

Els capítols estan ben pensats, i també els personatges, però no funciona el paral·lelisme històric dels dos personatges, tampoc s’entén la història de la protagonista jove, perquè en aquesta novel·la hi ha dos protagonistes. No ataca directament al tema que, aparentment era el principal, l’esclavitud sexual de les dones, defuig de manera incomprensible d’ell. La història acaba per convertir-se en inversemblant. És, en ocasions, irrespectuosa, va directament a la sensibilitat del lector i li fa una pessigada, però després se’n va i ja no torna. En ocasions és massa descriptiva, sobretot al principi, després abandona aquesta forma d’escriure i es converteix en una novel·la aparentment històrica. Introdueix elements polítics, però no els desenvolupa. No puc dir que no hagi estat una lectura interessant, però m’ha deixat un cert regust de decepció. Tot i així, aquesta és, evidentment, una valoració personal, i per això us convido a llegir-la perquè sigueu vosaltres qui opineu amb coneixement de causa.

Mark Haddon, "El curiós incident del gos a mitjanit"

Aquesta primera novel·la de Mark Haddon té moltes virtuts. Potser el primer encert és el d’haver triat com a personatge central un adolescent autista. La segona és que amb un fet aparentment innocent pugui recrear i descriure una societat actual, amb tots els seus problemes, i la tercera és que ho fa amb un llenguatge molt assequible. En conjunt es pot dir que és una novel·la per a tots els públics, tot i que amaga en el seu interior missatges molt profunds, només cal desxifrar-los. Té una redacció curiosa, molt moderna potser, en tot cas diferent i àgil, molt àgil i el seu protagonista és del tot un encert. Espero que us agradi, si no l’heu llegit.

Kressmann Taylor, "Adreça desconeguda"

Aquest petit llibret, de molt fàcil i ràpida lectura, ens ensenya com el nazisme va transformar a les persones i com la política pot arribar a enverinar-ho tot, fins i tot als amics més íntims. Crec que és una lectura molt recomanable (fins i tot a partir dels 13 o 14 anys), però també és un motiu de reflexió en els moments en què vivim. El trobareu, sense dificultats, en català.

Michel Onfray, "Política del rebelde. Tratado de resistencia e insumisión"

Una de les qüestions que més m’ha agradat d’aquest llibre, més enllà del seu contingut, el qual comparteixo en quasi tot (malgrat que també en discrepo d’algunes afirmacions), ha estat la capacitat que et dona per reflexionar, per fer-te preguntes i fer rutllar una mica aquest cap mandrós de les hores d’estiu. L’obra m’ha agradat molt, tot algunes discrepàncies.

El filòsof francès, d’esquerres, posa molt bé el dit a la nafra i escriu un llibre, més que de rebel·lió, de plena actualitat (no veig gaire rebel·lió a les espanyes ni a Catalunya –començo a sentir-me indignat de tant parsimònia-).

Contra la barbàrie intel·lectual, què hem de fer?. Si algú vol aprofitar aquest dies d’estiu per pensar una mica, aquest és un llibre del tot recomanable. No usa un llenguatge carregat ni complicat, és clar, ben estructurat i de fàcil lectura. Sens dubte una bona lectura davant dels temps que vivim.

Juli Zeh, "El mètode"

Juli Zeh és una prestigiosa i jove novel·lista alemanya d’èxit. La comparació d’aquesta novel·la amb Orwell crec que és del tot desafortunada, et genera unes expectatives que no es compleixen. La història, utòpicament fantàstica, no acaba d’explicar la intenció de l’autora. Els diàlegs són ràpids i intensos, amb una càrrega ideològica de profunditat. La història no acaba de ser del tot creïble, però està ben construïda i es llegeix molt bé. Crec que és un bon entreteniment per llegir durant aquest estiu. M’ha agradat. Potser no ha estat una gran lectura, però això depèn dels gustos i en aquest cas val la pena arriscar-se.

Stanislaw Lem, "Solaris"

Puc dir-vos que, a part de les novel·les de joventut de Juls Verne, no he llegit cap altre novel·la de ciència ficció. Pels qui sou amants d’aquest gènere us semblarà, pot ser, una aberració, però és així,no ha estat mai un tipus de novel·la que m’hagi cridat massa l’atenció.

La qüestió és que em va venir ganes de provar i vaig escollir aquesta novel·la del polac Lem per dos o tres motius secundaris: primer de tot perquè és un clàssic; segon, perquè és la primera traducció feta directament de la llengua original en què va ser escrita; en tercer lloc perquè en tenia bones referències i també perquè l’edició que he triat (la de la fotografia), és acurada i de qualitat, a més a més (i això sí que és una veritable tonteria), el disseny de la portada és ben bonic. Així doncs vaig començar la lectura atentament. Us haig de dir que continuo pensant que les novel·les de ciència ficció no són gaire atractives i aquesta, precisament, és una mica complicada de llegir. Té punt que t’acosten a la iconografia “marciana” dels anys 60 del segle passat; la redacció és, en ocasions, pesada; els personatges, i això que n’hi ha pocs!, tenen diàlegs més propers al dadaisme que a qualsevol altre tipus de gènere literari. En fi, que en el seu conjunt està bé, però que, des del meu punt de vista, literàriament li falta molt. Fins i tot, si heu vist la pel·lícula (jo crec que no l’he vist, i la buscaré), no sé si us ajudarà gaire a entendre-la. El final és allò de: podia haver triat qualsevol plana del llibre per donar-lo per acabat. No m’ha solucionat res. En fi, m’he distret, no diré que no, però s’ha d’anar preparat per a la seva lectura. L’estiu pot ser un bon moment per a introduir-se en ella. Salut!.