Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.

Vicente Serrano, "La herida de Spinoza"

Què dir d’aquest assaig. Difícil elecció la meva. Però va … m’atreveixo. El millor de l’edició del llibre és la introducció (amb alguna objecció) i cap al final de llibre, i això que és un assaig guanyador del XXXIX Premi Anagrama d’Assaig, amb un jurat compost per persones de molt vàlua intel·lectual. Això pot sonar molt malament, però la veritat és que no ho entenc.

Com deia, la introducció em va animar molt, però després decau estrepitosament com en una falla submarina i acaba sota la influència d’uns corrents marítims que el porten a dir coses tan simples com inconsistents. Si era un assaig dedicat a qui no està acostumat a llegir filosofia crec que ha de ser un fracàs per necessitat, i si ho llegeix algú que merament li agrada una mica, és una decepció, perquè el llibre apunta, però no fa diana mai.

En aquests casos, com que no em considero expert, és millor que sigueu vosaltres qui opineu després d’haver-lo llegit.

Silvia Avallone, "De acero"

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.

VV.AA, "Sindicalisme, treball i democràcia"

Sens dubte, “Gaceta Sindical” s’ha superat en la profunditat i contingut del seu debat. El número necessita d’una lectura atenta i reflexiva per poder entendre l’abast i la complexitat dels temes que, amb valentia i rigor, encara en les més de tres-centes planes que conté.

La revista aborda el paper vertebrador del sindicalisme, de la mà de la defensa de la democràcia en referència al valor del treball i les contradiccions i els reptes que té avui la nostra societat, i més en un moment en què la societat i el món del treball estan canviant, i canvien, de manera tan radical.

La primera lectura, sobre el paper del sindicalisme en la nostra societat, ens acompanya als debats següents: sobre la UE i els països emergents i un llarg etcètera fins arribar a la percepció social dels sindicats. En fi, molts temes i molt complexos que s’entrellacen. Crec que és una de les lectures més interessants que m’han caigut a les mans (és un dir) darrerament.

Giorgio Agamben, "Desnudez"

Inexplicablement, una lectura intranscendent i buida. Suposo que Agamben déu tenir els seus seguidors, però resulta del tot impressionant com es pot escriure tant sense dir res i quan ho diu, ho fa sobre temes irreals i de poca o nul·la actualitat. No m’agrada veure com es fa un mal ús de la filosofia. No són temps de “filosofades” diran alguns, i amb aquest autor tindran raó. Al seu favor haig de dir que és un bon escriptor de relats, un novel·lant. És una llàstima que no aprofiti aquest talent per fer verdadera filosofia. En fi, el món és així. No sé si us quedaran ganes de llegir-lo, però per si de cas, el trobareu a Anagrama.

Laurent Binet, "HHhH"

La lectura d’aquesta novel·la té les seves dificultats: a cavall entre la ficció, la novel·la històrica, un assaig, ...

La primera cosa que haig de dir és que la portada de la versió en castellà (no diré l’editorial, però aviat s’entendrà) és del tot inadequada. La prova és que les altres edicions europees cap, però és que cap, apareix cap menció específica ni cap dibuix a les SS nazis. Però dit això, anem al grà.

Té un relat agosarat, diferent. Hi ha moments de gran tensions i d’altres de més avorrits, a vegades se surt del tema, possiblement més del necessari, però en conjunt és una bona novel·la, amb passatges realment genials i d’un nivell literari molt més que acceptable. La cosa va de l’expectació del principi, que decau cap al mig del relat, al creixent impuls del final. M’ho he passat molt bé i m’he angoixat de valent. No sé compartiu aquesta opinió.

Sofi Oksanen, "Purga"

Perplex. Amb un gust agredolç. Així m’ha deixat aquesta prometedora novel·la. S’ha quedat a mig camí, com si hagués perdut força, millor dit, com si de tant en tant perdés força i després la recuperés. Una mena de “coito interruptus” literari. Des del meu punt de vista, una novel·la que té tots els arguments per a ser genial, s’ha quedat en una bona lectura. Per això, crec, que sóc tan crític amb ella.

Els capítols estan ben pensats, i també els personatges, però no funciona el paral·lelisme històric dels dos personatges, tampoc s’entén la història de la protagonista jove, perquè en aquesta novel·la hi ha dos protagonistes. No ataca directament al tema que, aparentment era el principal, l’esclavitud sexual de les dones, defuig de manera incomprensible d’ell. La història acaba per convertir-se en inversemblant. És, en ocasions, irrespectuosa, va directament a la sensibilitat del lector i li fa una pessigada, però després se’n va i ja no torna. En ocasions és massa descriptiva, sobretot al principi, després abandona aquesta forma d’escriure i es converteix en una novel·la aparentment històrica. Introdueix elements polítics, però no els desenvolupa. No puc dir que no hagi estat una lectura interessant, però m’ha deixat un cert regust de decepció. Tot i així, aquesta és, evidentment, una valoració personal, i per això us convido a llegir-la perquè sigueu vosaltres qui opineu amb coneixement de causa.