Minette Walters, "La forma de la serpiente"

Em serà difícil escriure una ressenya  sobre aquesta novel·la sense explicar allò que no m’ha agradat. En conjunt funciona força bé. Els personatges estan molt ben definits i treballats i són creïbles. La història, tot i ser una mica forçada, també funciona, però no puc deixar de pensar en les interferències constants del text. Fragments que acaben cansant perquè no aporten res a la història i una estratègia feixuga i avorrida, presentada en forma de cartes i manuscrits, que t’obliguen a agafar aire intentant que el moment passi el més ràpidament possible. No és una mala lectura, però acaba per convertir-se en una estructura  complexa i feixuga. Ara, després d’això, només cal que corroboreu vosaltres si el que us he dit coincideix o no amb la vostra visió personal  de la novel·la.

Almudena Grandes, "Melena tiene nombre de tango"

Aquesta ha estat la meva lectura de finals d'agost. Una novel·la llarga, molt llarga, que sorprèn per la seva qualitat estilística, però ... m'han sobrat les  tres quartes parts del llibre. No dic que no sigui una bona lectura, però crec que no calien tantes planes. En resum, compleix estrictament una de les regles de la comunicació: començar bé, fer el nus de la novel·la i si no diu o aporta res no passa res, i acabar bé. I això és el què passa. Comença molt bé, s'enrotlla molt i molt, i acaba, de sobte, molt bé.

Maite Pagazaurtundúa, “El viudo sensible y otros secretros”

Un llibre de contes, més aviat d'històries. Puc dir que tècnicament és impecable. Frases ordenades, clares, ben puntuades, amb un llenguatge ric i aparentment senzill, històries ben construïdes, de ràpida lectura, amb uns personatges coherents i creïbles que es tanquen amb una contra lectura final que li dóna un plus de reflexió i empatia amb el lector, però a part de tot això, que no és poc, m’ha semblat una lectura sense ànima. No sé ben bé com resumir-ho en poques paraules: li falta cos, presència, feeling.

Melania G. Mazzucco, “El beso de la Medusa”

Sempre em pregunto, en llegir un llibre tan extens i pesat, com si li va acudir i què va veure en ell l’editor. I el què em resulta més sorprenent encara, que algú es va interessar per la seva traducció.

La qüestió és que si va passar el filtre escrupolós i difícil del món editorial, el més provable és que jo mateix hagi estat un pèssim lector, i que ni el llibre ni l’escriptora, per suposat, es mereixen el meu desgrat. Per això crec que es mereix la vostra opinió.

Bernardo Atxaga, “Esos cielos”

Una bona lectura amb un toc de reflexió. Hi ha alguns personatges que em sembles una mica forçats, crec que fruit de la poca extensió, en pàgines, de la novel·la. Sembla un llibre escrit a corre-cuita, tot i així, té un bon ritme i es llegeix molt bé. Pel amants de la literatura d’Atxaga, és un bon tastet d’estiu. A mi, malgrat tot, m’ha agradat i espero que també us agradi a vosaltres, si és que encara no l’heu llegit.

Isaac Asimov, "Tríptic de l’Imperi"

Feia un munt d’anys que no llegia a Asimov, tants, que començo a reflexionar sobre que fa també una pila d’anys que he deixat de ser un vailet, però vaja, aquest no és el tema.

Aquesta primera obra, tres llibres en un, és el pilar de tot el seu univers literari. És cert que, durant alguns moments, m’ha costat seguir el fil conductor, segurament per culpa meva i no pas de l’autor. I què dir?: una narrativa senzilla, plena de diàlegs, potser massa i tot, amb un llenguatge limitat però amb la màgia de tornar a enganxar-te en la seva lectura.

Són una mica més de 800 pàgines que, aprofitant l’estiu i les vacances que venen, passen volant davant dels teus ulls i sobretot, et deixen un regust a antic que fan més dolços els records del passat.

Günter Grass, “El tambor de hojalata”

He recuperat un vell llibre, una bona lectura. Per casualitat, vaig començar a rellegir-lo una setmana abans de la mort d’en Günter Grass. No ha estat premeditat.

Reconec la seva vàlua literària, no exempta de dificultat retòrica i també lírica. Té un llenguatge ric, a vegades una mica barroc, i una tècnica complexa. Magnífic, tot plegat. Al principi costa d’entrar pel tipus de narració (com a mínim en la meva traducció), però és més per allò què diu que com ho expressa. Té una gran fortalesa literària, però és un estil de narració dura, segurament per la seva profunda ironia. És una novel·la complexa, no dic res de nou, d’una tècnica acurada i amb un gran component satíric. Crec que la gaudireu, com he fet jo, malgrat la seva extensió en pàgines.

Haig de dir que, malgrat tot, el record de la primera lectura, ja fa més de vint anys, m’ha deixat una sensació incomprensible d’insatisfacció. No sé explicar el perquè.