Armando Lucas Correa, “La niña alemana”

He quedat molt satisfet amb la lectura d’aquesta novel·la. La història està molt ben buscada i, en general, els personatges i tota la trama funcionen perfectament. Es llegeix en un tres i no res i t’enganxa des del primer moment. 

Emmanuelle Pirote, “Hoy aún estamos vivos”

Després d’haver llegit la contraportada m’ha decebut. No he aconseguit veure el què altres sembla que sí. L’argument no és gaire creïble i els personatges no estan ben construïts, potser el de la nena és el més treballat i l’únic que té entitat suficient. L’argument, d’altra banda, m’ha resultat  inconsistent. Però no em feu gaire cas, perquè ha guanyat molts premis i deu ser per alguna cosa que ara per ara no acabo de veure.

Antonio Soler, “Apóstoles y asesinos”

Una meravella de novel·la, a cavall entre el periodisme d’investigació i el relat policíac. Està molt ben estructurada i en ocasions té unes figures retòriques increïbles. La història està molt ben documentada i és molt realista. Un dels millors llibres que m’han passat per les mans en els darrers anys. Del tot recomanable. Un magnífic regal de part d’un molt bon amic.

Rabih Alameddine, “La mujer de papel”

El títol prometia. Una bona portada. Una bona ressenya. Una bona editorial, però ...

El personatge principal no acaba de funcionar i, des de la meva opinió, l’autor no ha sabut entrar en la psicologia de la dona que ens pretén descobrir.

La història, a més a més, és molt lineal , amb poca trama, o jo no l’he sabut trobar. Té moments magnífics, però tant pocs!.

En fi. Potser vosaltres la trobareu diferent i us agradarà.

Luís Sepúlveda, “El fin de la historia”

He tingut una experiència estranya amb la seva lectura. M’ha costat entrar en el tema. Els personatges m’han semblat poc treballats i la història una mica confusa. Més que la història, la línia argumental. També és veritat que no he tingut més remei que comparar-la amb una altra novel·la seva “Un viejo que leía novel·les de amor”, que em va semblar fantàstica, i és clar, hom espera sempre una cosa igual o millor, però vaja. Tot i que no s’acosta, des del meu punt de vista, al nivell literari que m’hagués agradat, no és una mala novel·la, i per tant, una bona opció de lectura per aquest estiu.

Ernesto Cardenal, “La Revolución Perdida”

He llegit amb entusiasme aquest recull de memòries, més que una novel·la en sí. Des de la primera pàgina m’he avocat sense treva i, tot sabent el final, m’ha entristit el relat de les 600 pàgines carregades de simplicitat.

Vaig poder estar a Nicaragua l’any 1989 (ja fa uns anys), i vaig viure algunes de les coses que Cardenal explica en aquest llibre. També vaig conèixer a algun dels personatges que hi surten. Per a mi va ser una experiència desigual, molt confortant i exemplar, amb totes les contradiccions que suscita una mentalitat occidental que pregunta, opina i intenta analitzar, però en tot cas: un viatge inovidable.

Opino que el relat és just i es mereix l’etiqueta de “real”. Això ho podran saber qui hagin estat a Nicaragua, i com ja he comentat en altres ocasions, a vegades, el verdader enemic (no el contrincant) el tenim a casa.

Leonardo Padura, “Aquello estaba deseando ocurrir”

Ha estat un lectura especial, començant per la primera pàgina, en aquest cas no blanca, sinó plena de paraules dedicades que m’han fet molta il·lusió. El sentir de la lectura sempre és perillós, tot i que em centraré, com sempre, en el contingut literari de l’obra de l’autor, d’altra banda un nou descobriment literari per a mi.

És una novel·la de contes, tots ells diferents i plens d’intensitat literària. Potser el que més m’ha agradat, des d’un punt de vista estrictament novel·lesc, ha estat el conte que porta per títol La muerte feliz de Alborada Almanza, però també m’han agradat molt alguns altres, tot i que la meva intenció com a lector no ha estat el de trobar un significat impossible per cada conte.

He sentit nostàlgia de L’Havana, és cert, però també dels meus trenta anys, perquè no dir-ho. Tot plegat una experiència deliciosa que m’ha fet créixer un nou somriure a cada pas que feia, recordant el passat més proper i resseguint les línies de cada pàgina i tot això, i molt més, li dec a la persona, que sempre voldré entendre com amiga, que em va regalar aquest llibre, quan, sense saber-ho, feia mesos que m’havia regalat la fortalesa del seu somriure i la tendresa de les seves paraules.

Només sol·licito, si puc, que s’enamori de Cuba, com ho vaig fer jo. I gràcies, mil i una gràcies!, perquè una bona lectura és tan bon regal com un somriure.