Álvaro Pombo, “Luzmila”

Álvaro Pombo té un punt d’irreverència que m’agrada. Aquesta petita novel·la que no arriba a les cent pàgines, és un compendi d’idees subtils, a vegades amb un estil desordenat i poc vestit, però altrament simbòlic i ple d’ironies. Pombo és un narrador anàrquic, és un creador, un somniador de mons.

Estel Solé, “Si no puc volar”

Una novel·la amb bon ritme, una història creïble i molt ben desenvolupada, de lectura fàcil i entretinguda. M’ha agradat força. Divertida i fresca. Amb personatges molt creïbles Tot un encert per passar una bona estona llegint-la. El títol, si s’ha de criticar alguna cosa, no està gaire encertat, però vaja, és quelcom secundari.

Lutz Seiler, “Kruso”

Vaig començar la seva lectura amb moltes expectatives (a la solapa deia: “es mereix comparar-se amb “La muntanya màgica” de Thomas Mann”?, i apa!, vinga  a buscar similituds. 

La qüestió és que la novel·la és extensa i desigual, en ocasions de difícil lectura, i no sé pas si és per la traducció o perquè, simplement, no funciona en la seva totalitat. Hi ha moments molt bons i d’altres en que no saps com agafar-los, de fet hi ha moments que perds el fil de la història i d’altres que no entens perquè hi són. En general ha estat entretinguda, però, no busqueu a en Thomas Mann perquè, al meu parer, no el trobareu enlloc. 

Jean Echenoz, “Correr”

Una magnífica novel·la carregada d’una fina ironia, de gran moviment i estil peculiar. Una bellíssima aportació a l’esforç humà i a l’anomenat running en un temps històric de complex equilibri polític. Fascinant. Una història exemplar.

Armando Lucas Correa, “La niña alemana”

He quedat molt satisfet amb la lectura d’aquesta novel·la. La història està molt ben buscada i, en general, els personatges i tota la trama funcionen perfectament. Es llegeix en un tres i no res i t’enganxa des del primer moment. 

Emmanuelle Pirote, “Hoy aún estamos vivos”

Després d’haver llegit la contraportada m’ha decebut. No he aconseguit veure el què altres sembla que sí. L’argument no és gaire creïble i els personatges no estan ben construïts, potser el de la nena és el més treballat i l’únic que té entitat suficient. L’argument, d’altra banda, m’ha resultat  inconsistent. Però no em feu gaire cas, perquè ha guanyat molts premis i deu ser per alguna cosa que ara per ara no acabo de veure.

Antonio Soler, “Apóstoles y asesinos”

Una meravella de novel·la, a cavall entre el periodisme d’investigació i el relat policíac. Està molt ben estructurada i en ocasions té unes figures retòriques increïbles. La història està molt ben documentada i és molt realista. Un dels millors llibres que m’han passat per les mans en els darrers anys. Del tot recomanable. Un magnífic regal de part d’un molt bon amic.