Eric Hobsbawm, “Guerra y paz en el siglo XXI”

Aquesta col·lecció d’articles o estudis ha estat una decepció. Esperava més profunditat d’anàlisi i no la superficialitat que he trobat. Molts tòpics i poques idees noves, que suposo estaven destinades a un públic més general. Com a idea global està bé, més aviat, una contextualització, un marc general. Si algú busca una introducció del rigor, potser aquesta serà una bona lectura.

Joël Dickel, “La verdad sobre el caso Harry Quebert”

Vaig comprar, per casualitat, aquesta novel·la en un mercat de segona mà a prop de casa i vaig encertar. No és que sigui una gran novel·la des d’un punt de vista literari, no crec que tingui aquesta pretensió, però en canvi és una gran història, molt ben estructurada, malgrat la seva complexitat, i molt ben explicada. És coherent i convida a la seva lectura, per això penso que és una bona opció d’entreteniment per a una lectura d’estiu. Són unes sis-centes pàgines, però no us han d’espantar, us passaran com si no res.

Paul Auster, “El palacio de la Luna”

Potser no sigui una de les seves millors novel·les, però tot i així, t’endinsa en un món especial i subtilment construït, amb uns personatges molt ben construïts i un relat que et porta de paisatge a paisatge sense que te n’adonis. És una bona lectura d’estiu, entretinguda i amena.

Michel Houellebecq, “La posibilidad de una isla”

Que ningú esperi una novel·la tradicional. Seria una decepció, com jo mateix me n’he sentit. És un cosmos molt particular, amb moltes pretensions i una redacció plena de nebuloses, és a dir, girs, paraules i frases poc afortunades. Agafat de forma particular, esdevé una mala novel·la, però coneixent una mica a l’autor, ja és allò que busca, en aquesta metàfora absurda de l’intel·lectual modern que trenca amb la imatge clàssica de l’erudit per endinsar-se en la comicitat del showman mediàtic i estrafolari. Si cerqueu una novel·la diferent, sense dubte, aquesta n’és una, una altra cosa és que us acabi agradant.

Michel Houellebecq i Bernard-Henri Lévy, “Enemigos públicos”

Aquest recull de cartes entre dos personatges particularment diferents, és més una precipitada sessió mediàtica, un sarcàstic i premeditat recull d’impulsos, que una seriosa seqüència epistolar entre dos “intel·lectuals” de moda.

Sincerament no m’ha acabat d’agradar. Ho he trobat forçat i sense sentit. No aporta més que una fugaç lectura d’entreteniment, com si es tractés d’aquest deplorables programes de televisió de grans masses, on la gent en baralla grollerament i fan un concurs per a veure qui la diu més grossa. Per a mi ha estat lamentable.

Isaiah Berlin, “Karl Marx”

Cap pensador del segle XIX ha exercit una influència tan directa i profunda com Karl Marx. L’obra de Berlin és interessant, accessible i excitant. És una obra amena, fresca i peculiar. No convido a fer una lectura d’ella sense haver tastat, com a mínim, el pensament profund i complicat de Marx, però sí que és una lectura molt fresca que dóna una visió diferent de la seva obra i les seves relacions personals, les quals ajuden a entendre millor el seu llegat intel·lectual.

Henri Lefebvre, “Hegel, Marx, Nietzsche”

Sens dubte una obra magnífica i clarificadora sobre tres posicionaments teòrics no absents de confluències i, evidentment, de sincronismes i diferències, no només conceptuals, sinó de caràcter molt més ampli, com ja es pot preveure.

La base que fa possible aquesta “suma” d’idees és una triada que, en ocasions, es mostra massa forçada i obliga a fer plantejaments, per part de l’autor, d’equilibrisme per intentar cosir intel·lectualment aquesta proposta arriscada i difícil. No vull dir que no funcioni, però és evident que en determinats moments es deixa entreveure que aquesta obligació “estètica” no acaba de funcionar com caldria. Tot i així, és una molt bona lectura que no recomano si abans no es té un mínim coneixement de cada autor que interrelaciona: Hegel, Marx i Nietzsche.