Rob Riemen, “Per combatre aquesta època”

El primer assaig és contundent: contra el feixisme no valen solemnitats, sinó intolerància. Una de les realitat que posa de manifest és que el feixisme té i ha tingut moltes cares, segons les èpoques, però sempre ha estat entre nosaltres, només li cal despertar-se amb gràcies al beneplàcit dels qui miren cap a un altre costat o els qui ho neguen.

La ignorància no sempre és sinònim de portes obertes, les elits també construeixen el relat que alimenten a la ignorància. L’odi, la desigualtat, la rancúnia, la traïció, la mentida, la supremacia, el discurs senzill, però demagògic, la violència, la imposició, l’ordre aparent, la superioritat sobre els altres, les regles d’una moral salvatge i dogmàtica, la injustícia, el populisme de debò, el ressentiment ... Aquesta és la cara del feixisme, només que amb un vestit de modernitat que s’adequa als temps que el veuen renéixer.

El segon assaig m’ha semblat inconsistent, massa teòric i poc fonamentat, més aviat, una fórmula d’omplir pàgines per fer editable un llibret com aquest. En tot cas, del tot recomanable, davant de la nova renaixença del feixisme, aquesta que posa cara de xai, però té cos i ànima de “troll”, nefast, pudent, maligne, perillós.

Leila Nachawati Rego, “Cuando la revolución termine”

El volum que he llegit està molt ben imprès, tot i ser un llibre de butxaca: una bona portada, ben cosit, paper de qualitat, etc.

Aquesta primera novel·la té com tres moments diferenciats. Una primera part, que quasi bé representa el 30% de la novel·la, que funciona molt bé, és molt entretinguda. És un relat molt net, amb molta informació i molt ben tractada. La segona part, per dir-ho així, baixa en qualitat. Explica una història d’amor que intenta integrar-se en el relat del llibre, però que a mi m’ha semblat, en ocasions, supèrflua i avorrida. I una tercera part ben desigual, amb moments molt bons i d’altres que em sobraven.

En general, és una bona novel·la a la que li sobren un munt de pàgines que no aporten res a la història que relata. 

Seguiré amb atenció a aquesta autora, perquè em sembla molt interessant, i perquè de ben segur que em sorprendrà amb bona literatura.

Thomas Cathcart i Daniel Klein, “Aristóteles y un armadillo van a la capital. Mentiras de los políticos analizadas con humor”

Amb aquest títol enginyós, els dos autors amb cognoms ben curiosos si fem la traducció al nostre idioma, ens expliquen de forma molt divertida, com la lògica, des de temps d’Aristòtil, s’ha anat utilitzant a conveniència pels nostres polítics d’ús, sense contemplacions i cap mena de pudor sobre la forma en com ens construeix una mentira, el que avui diem tant modernament FAQS o veritats postmodernes.

Tot un elogi a la lògica formal vista des de la malversació del llenguatge. Molt entretingut i divertit.

Michel F. Patton i Kevin Cannon, “Filosofía en viñetas”

Aquesta és una excel·lent edició d’una part de la filosofia explicada amb  format còmic. El text es molt vàlid per a joves a partir dels 13-14 anys, sempre que se’ls pugui acompanya en la lectura, i molt adient per a joves a partir dels 15-16 anys.

Els diàlegs són fàcils i els dibuixos molt agradables. Sens dubte una forma entretinguda i divertida per endinsar-se en el món de la filosofia d’una forma completament diferent al text més clàssic, no tant divertit per la gent més jove.

Nacho Carretero, “Fariña”

No es tracta d’una novel·la, no, ni molt menys. És un estudi acurat i rigorós sobre com el nostre país és capaç de comportar-se davant el poder dels diners.

En realitat m’ha semblat una fotografia patètica sobre el comportament de les persones i la seva relació amb els poders públics i privats. Una esgarrifosa sentència periodística (si és que es pot dir així), que demostra una de les pitjors parts de la naturalesa humana: la cobdícia i la corrupció. Però també és una mostra de la pobresa i la insatisfacció que sent tot un poble per tot allò que l’Estat, en les seves responsabilitats, no és capaç d’oferir-li, i per aquesta raó sembla sentir-se avocada al contraban com principal mitjà de vida. Un consentiment social que té molt a veure amb la moralitat de la nostra societat i la fortalesa de la nostra democràcia i poder judicial.

William Kotzwinkle, “Fata Morgana”

“Fata Morgana” no és una novel·la complexa, és un compendi entre la novel·la de costums, d’inspiració anacrònica, una novel·la “negra”, d’intriga i, alhora, fantàstica i, perquè no, còmica.

És de lectura fàcil i, a vegades, avorrida. Els personatges funcionen molt bé, però a l’ambient, en general, li falta força, energia.

L’edició és, però, esplèndida, molt cuidada i de qualitat i ... Sorpresa!, només començar el capítol III (El Mag), a la plana 147 apareix (i a la cinquena paraula) una esgarrifosa falta d’ortografia.

Salim Barakat, “Las plumas”

He llegit amb sorpresa aquesta novel·la. És diferent en tots els aspectes. T’has d’acostumar a tot. Al llenguatge, al ritme, als diàlegs. És, en ocasions, indescriptiblement absurda. Una aventura, la veritat. Una forma diferent de fer literatura.