Janne Teller, NO-RES. Què és important a la vida?

Sempre que trobo una novel·la amb tants bons comentaris, em pregunto d’on ha sortit la inèrcia del consens i m’adreço a esbrinar la fabulosa lectura del relat elevat a la categoria d’obra mestra.

No-res és un llibre perillós, que no analitza amb profunditat totes les qüestions que planteja. Dic que és perillós perquè va adreçat a adolescents, no pel seu contingut, sinó per la forma frívola de tractar la violència, en totes les seves facetes, la sexualitat, la mort i els valors morals. No m’ha semblat una novel·la fantàstica, tot i que reconec que ho podria haver estat. És parcial, no en el sentit de qui pren partit (que també), sinó en la manera de passar per sobre temes importants que es queden com a meres ocurrències dels seus personatges, els quals no avalua ni recrimina actituds. Però en fi, potser aquesta era la intenció, provocar.

Javier Reverte, “Hombre al agua”

Entretinguda, divertidíssima i molt crítica amb el sistema polític i social espanyol. És un brollador d’imaginació i ocurrències que et fa passar les pàgines a una velocitat de vertigen. És, això sí, quasi un esperpent, però elegant i amb gràcia.

Javier Marías, “Tomás Nevinson”

Faig una petita confessió abans de comentar la novel·la: ha estat un regal d’un gran amic meu que, tot i sabent que Marías no m’agrada, va confiar en els comentaris positius, tot aclarint-me que no l’havia llegit. La qüestió és que són quasi bé 800 pàgines d’ego insuportable i d’una qualitat literària més que qüestionable. Ho sento molt, déu ser qüestió de gustos, però és que el senyor Marías no m’agrada gens, el trobo petulant, egocèntric i poc literat, molt poc literat. En fi. He fet la penitència de llegir-lo i concloc que la història no val tantes pàgines, algunes frases que pretenen ser eloqüents tenen una construcció gramatical més que dubtoses, els personatges funcionen agafats amb agulles i l’ambient, en general, és avorrit i cansí. 

Fins aquí la meva opinió no científica de la seva lectura.

Lluís Llach, “El noi del Meravillas”

Quan era més jove, en Llach em va enlluernar amb les seves lletres i melodies, les quals tocava i cantava amb els amics o sol. Mai hagués pensat que també arribaria a gaudir tant d’una de les seves novel·les. Les anteriors estaven prou bé, però en aquesta ocasió haig de dir que ha deixat el llistó molt alt, i complagut de la seva lectura només puc dir excel·lències pròpies d’un gran escriptor, com ara en Cabré.

És una novel·la carregada de sorpreses, molt treballada i creïble. Els personatges són magnífics, amb alguna llicència final que se li perdona per la qualitat del text, com si en el lligam entre les paraules i les històries es comencés a cansar. M’ha agradat i molt. 

Naguib Mahfuz, “El callejón de los milagros”

En realitat es tracta d’una llarga novel·la d’amor. Res a dir. Bé, sí. Els comentaristes han sabut vendre molt bé una història que es troba entre les pàgines del llibre, però que, en absolut, expliquen allò que tens entre mans. Com a lectura lleugera, bé. Però res més.

Luís Sepúlveda, “Desencuentros”

No sé què em passa amb aquest autor, però després d’haver gaudit de la seva novel·la (“Un vell que llegia novel·les d’amor”), no he trobat el mateix encert en els seus escrits. En aquesta ocasió és un conjunt de contes desiguals, sovint deslligats del fil argumental que, teòricament, els havia de conduir. Reconec que he tingut la mala sort d’haver-lo llegit després d’en Cabre (és que en Cabré és molt Cabré!), però vaja, es pot llegir.

Jaume Cabré, “Quan arriba la penombra”

 

Un interessant conjunt de relats amb una trama absolutament deliciosa que fa de tots ells un conjunt inseparable. Tot i que molts d’ells semblen del tot inversemblants, el recull final et sorprèn de tal manera que no ets conscient de la trama sencera fins el final. Un apetitós relat de contes per passar millor les hores de sol de l’estiu.