Christian T. Arjona, “Barbas”

Aquesta ha estat una lectura especial. Ho és, perquè es tracta d’una obra d’un company de feina; ho és, perquè l’editorial Libros de Aldarán ha fet una edició molt cuidada i ho és, perquè els relats són de molta qualitat, amb una llenguatge poètic molt fresc, a vegades amb una pessigada d’humor, que fa realment meravellosa la seva lectura. A més a més, és un llibre ordenat, coherent i meditat, una obra molt artística, amb il·lustracions que acompanyen les “barbes” dels diferents barbuts, personatges coneguts, filòsofs, escriptors ... tot un compendi de pèls en forma de barbes i bigotis singulars. Un treball molt curós i una lectura d’allò més confortable.

Judith Butler, “La força de la no-violència. Un vincle ètico-polític”

Haig de dir que estic una mica decepcionat amb la lectura de l’assaig. Sospito que la traducció té molt a veure amb aquesta sensació. Hi massa frases sense sentit, gramaticalment mal construïdes i, d’altra banda, l’autora dona moltes voltes sobre les mateixes idees. Fa ús d’un llenguatge “filosòfic” que darrerament s’està posant de moda que, sincerament, no m’agrada gens. No té a veure amb el llenguatge no-sexista, que comparteixo, sinó a la invenció de paraules suposadament profundes com ara “instintació” (en relació a l’instint), etc.

Thomas S. Kuhn, “Las estructuras de las revoluciones científicas”

Haig de dir que és una obra a la que de tant en tant torno, tot i que hi ha parts en les que es nota la meva carència de coneixements científics, però com a part de la filosofia de la ciència em sembla força divulgativa i del tot essencial.

Lawrence Durrell, “Justine”

 

Justine del quartet d’Alexandria. Em va semblar una obra meravellosa. Amb els anys, haig de reconèixer, ha envellit, com jo. El llenguatge no és tant poètic com recordava, de fet, en ocasions avui no passaria els estàndards i el seu vocabulari seria masclista i poc adequat. M’haig de conscienciar que llegir obres del passat no és una bona idea.

Tomás Borge, “La paciente impaciencia”

Fa molt anys vaig poder gaudir de relats i companyies d’altres temps i quasi d¡altres mons, com la malaurada revolució nicaragüenc en mans de la decepcionant figura de Daniel Ortega. El llibre de Borge és una mostra d’allò que tant esforç els sandinistes van a aconseguir, derrotar la dictadura de Somoza. Eren altres temps, és clar, però ara, la pregunta que em faig és quina serà la revolució que destronarà a Daniel Ortega del poder.

Judith Butler, “Resistències”

Esperava filosofia i he trobat política. Hi un tipus d’ús del llenguatge en filosofia que, no sé perquè, em molesta, és l’ús artificiós i artificial dels adjectius, i suposo que és el producte d’una traducció incorrecta, però més enllà del llenguatge, el concepte de resistència lligat a la noció de vulnerabilitat m’ha semblat interessant.

M’ha sobtat que en un entorn d’idees avançades s’hagi centrat tant en un autor caduc, com Freud i la seva psicoanàlisi. Entenc la relació, però se’m fa estrany en ple segle XXI que es reivindiqui el valor crític a través d’un autor d’altres temps.

Gustave Flaubert, “Bouvard i Pécuchet”

Ara que l’estupidesa humana es passeja per la vella Europa i que determinats personatges ens remouen les entranyes amb les seves absurdes i perilloses decisions, he recuperat una antiga lectura que reconstrueix amb ironia aquesta estupidesa humana que de tant en tant ens caracteritza i que alguns governants treuen a passejar quan més els convé.