Federico Andahazi, "El conqueridor"

L’autor d’aquest llibre, un desconegut per a mi, va néixer a Buenos Aires el 1963 i amb aquesta novel•la va guanyar un Premi Planeta que es publicà l’any 1997.
L’argument del llibre és ben curiós i de seguida em cridà l’atenció. Narra les peripècies d’un nou azteca que arribà a Europa abans de Colon. La història està molt bé, però una mica pobre en el seu desenvolupament. Es llegeix amb molta facilitat i crec que és adequada per a tots els públics (per entendre’ns, a partir de 13 anys si es té una certa maduresa com a lector/a). És entretingut i no et cansa gens. És un llibre agradable i diferent.

Ricardo Piglia, "Blanco nocturno"

L’argentí Ricardo Piglia, venerat escriptor argentí de novel•les policíaques, ha publicat, darrerament, aquest últim triller. Segurament, fruit de la meva poca experiència com a lector de novel•les policíaques, haig de dir que no he estès a la crítica. És un llibre a més d’una velocitat, la història està molt ben treballada, els personatges funcionen però ... se m’ha fet del tot avorrida. Ho sento, no m’ha agradat. No tinc elements per explicar el perquè. M’ha semblat una trama poc psicològica, sense ambientació suficient per a crear la tensió necessària per tenir-te enganxat al llibre. És una lectura lenta, amb una parsimònia quasi desesperant (potser ara exagero!). No li he sabut trobar cap dels al•licients de la novel•la policíaca que m’esperava. En tot cas, la crítica l’ha deixat molt bé, i no seré jo qui deixi de recomenar-lo.

Hernán Rivera Letelier, "L'art de la resurrecció"

Aquest premi Alfaguara de novel•la 2010 ha estat una nova decepció. No és que no m’hagi agradat, és que és una novel•la amb possibilitats però que neix com cansada, no sé, li falta ritme, més personatges, no estenc com li poden haver donat un premi, però vaja, no sóc cap expert. La història podria ser més aprofitable, però és el que és. A més a més, a vegades, cosa incomprensible, confon les persones del verb. Si algú es vol entretenir, però sense demanar-li massa a l’assumpte, aquest pot ser un llibre d’entreteniment una mica peculiar. El llibre, que tampoc vull dir que sigui un desastre, el que passa és que no cobreix les expectatives de les crítiques literàries, toca temes que estan bé, però vaja, no puc dir res més del llibre.

Charles C. Mann, "1491. Una història de les amèriques abans de Colom"

L’editorial Taurus ha publicat una obra “no científica” sobre com i qui vivien al continent americà abans de que arribés Colom. Té un contingut revelador i trenca amb anys d’història “oficial”. La veritat és que està molt documentat i dic que no és científica perquè no es tracta de cap investigador. Està escrit de manera molt divulgativa i m’ha semblant molt interessant. He trobat a faltar més concrecions amb Sudamèrica i crec que s’ha escrit amb clau molt noradmericana, però està bé i és molt amè. M’esperava, però , alguna concreció al voltant de 1492, però hi ha molt poques i són molt imprecises. Tot i això ha estat una lectura interessant i amena.

Clara Sánchez, "Lo que esconde su nombre"

No recordo com arribà aquest flamant Premi Nadal 2010 a casa. De ben segur que va ser un regal. Abans de res he de dir que el títol és del tot atraient i que la crítica l’ha deixat molt bé, però, vés per on, a mi no m’ha agradat gaire. L’argument és simple i poc original, la redacció tampoc es mereix gaire qualificatius en positiu, el desenvolupament de la trama és, en ocasions, poc creïble i no té ritme. Molts dels passatges t’apropen a la desorientació. En fi, que si el voleu triar com a llibre per passar una estona no és dels que més us recomanaria.

Irvin D. Yalom, "El dia que Nietzsche plorà"

Més enllà de l’encert del títol de la novel•la, crec que ha estat una bona lectura. Li he trobat un cert perill: anar dirigit a homes entre 37 i 48 anys amb algun símptoma de la crisi dels quaranta. Dit això, m’ha semblat una narració més que correcta i a part d’agradar-me, m’ha sorprès. Reconec que les darreres planes són del tot inesperades. Tot el llibre està a cavall entre la filosofia i la psicologia, però no es fa gens pesat. Ara bé, els diàlegs no estan a l’alçada del propi filòsof, però això era molt d’esperar i per tant no hi ha hagut cap mena de decepció. Potser dir que el paper de les dones és secundari i també mesquí, però això pot ser comprensible en l’entorn de l’època i la manera de pensar del propi Nietzsche.
Van fer una pel•lícula basant-se en aquesta novel•la. No l’he vista, la veritat, no em va cridar l’atenció, tot i ser un dels autors que més he estudiat quan anava a la universitat, però això no té res a veure amb el llibre. Espero que us agradi tant com a mi m’ha agradat.

Penelope Fitzgerald, "La llibreria"

Aquesta novel•la finalista del “Booker Prize” està molt ben editada per l’editorial Impendimenta. És un llibre ben escrit però fluix en la seva trama i és una llàstima, perquè realment té un potencial literari enorme. Es deixa llegir bé, però és una història que camina coixa. Alguns dels seus personatges són del tot increïbles, en el sentit de no ser reals, i la història, encantadora, no pren la força que es mereix. Tot i així, es pot convertir en una lectura entretinguda.