Aureli Alvarez Villa, "El secreto de la familia von Klie"

Hola a tothom,

Això del món editorial és molt complicat. Acabo de publicar la meva primera novel·la.  No m'agrada fer propaganda de mi mateix, però l'editorial és l'editorial i en fi ... Us animo a llegir-la (el preu no l'he escollit jo).

Us passo l'enllaç on el podeu trobar: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

Gràcies!

Albert Sánchez Piñol, “Victus”

Com veieu estic aprofitant una estoneta dels meus darrers dies de vacances per comentar-vos algunes de les lectures d'aquest mes.

“Victus” em va arribar com una sorpresa d’aniversari de mans d’un bon i gran amic meu. Vaig esperar-me uns dies en començar a llegir-la perquè estava acabant una altra (que no em va agradar gens i que per costum no comentaré). Tot un  Best Seller. Pel meu gust de més qualitat literària que “la Catedral del Mar”, per exemple,  no sé si comentada en aquest  bloc, o d’altres d’aquest estil. No sé si l’èxit es deu al moment polític que vivim, però hi és, i s’ha de reconèixer. Es llegeix bé i la història t’atrapa. Té rigor històric, el qual combina amb la fantasia d’una novel·la històrica. Està bé. Confesso que la vaig llegir en menys de tres dies. Sí. Enganxa. Però diré que no és, de lluny, la millor novel·la històrica que he llegit (ho sento, però ho havia de dir). Us animo a llegir-la. Val la pena. Fins i tot té una connotació social que ajuda a veure la Història des d’una altre perspectiva. 

Bryce Echenique, “No me esperen en abril”

Una novel·la especial. Per molts motius. Perquè és difícil trobar trobar textos tant llargs i tan ben escrits¸ perquè és una història molt ben pensada i amb uns personatges sòlids i coherents, perquè l’univers que descriu està molt ben resolt, però així com trobaria moltes virtuts, també en trobaria de defectes, o coses que no m’han agradat: la història no explica res en sí mateixa (haig de dir que explica moltes coses!), els noms dels personatges són, sovint, ridículs (Mondongo, per exemple), sembla que et prengui el pèl; és una història llarga i feixuga que necessita de molt concentració per poder llegir algunes frases llargues ... En fi. No sé. Trobareu detractors i defensors. La literatura és així. Per això és millor que jutgeu vosaltres mateixos i la llegiu.

Bernardo Atxaga, "El hombre solo"

Quan vaig començar a llegir-lo vaig tenir una impressió que no s’ha complert: esperava que la historia fos feixuga i no s’aguantés, però ha estat tot el contrari. Una bona lectura: amena, àgil, amb uns personatges ben construïts. El final ....bé, com quasi tots els final d’una bona novel·la: inesperat i curt. En fi, una lectura per passar les tardes xafogoses de l’estiu.

LLIGALL 35. Revista Catalana d’Arxivística 2013

Pel qui, com jo, no vàreu poder assistir a al XIX Congrés d’Arxivística de Catalunya els passats dies 23, 24 i 25 de maig, Arxius, Identitat i Estat, tindreu la oportunitat de saber bona part d’allò que els ponents van explicar. Una lectura, sens dubte, molt interessant. Li he trobar una mena d’autocensura política, com si tot es quedés a mig camí, normal d’altra banda en un context tant tècnic com el Congrés, però no deixa de sobtar una mica quan el títol del Congrés era precisament al voltant dels arxius,  la identitat i els estats.  Però en general, com sempre, d’una alta qualitat intel·lectual.

Juan Carlos Onetti, “Los adioses”

El lector com a protagonista de la novel·la. Tot un clàssic de la literatura contemporània. Una meravella.  Onetti és un escriptor fascinador. Té un estil personal i una forma de narrar i d’utilitzar les paraules que ja no es troba. No és un autor fàcil, però és literatura en majúscules.  Aquesta és una obra curta, molt rica i reflexiva. No us perdeu l’extensa introducció, que ajuda, i molt, a entendre tota la novel·la. Una obra curta però genial, vaja que compleix perfectament allò de “lo breve y bueno, dos veces bueno”

Antonio Tabucchi, “La cabeza perdida de Damasceno Monteiro”

Tota una meravella de novel·la. Una redacció equilibrada, uns personatges molt  ben construïts, uns personatges molt sòlids ... però ah!, amb una minúscula errada que no afecta, en absolut, la qualitat del text, però que sobta en un autor d’aquesta vàlua. No és ortogràfica, no és lingüística, és un desfàs temporal. A veure si també vosaltres, en llegir-la, la descobriu! Un al·licient més per divertir-vos amb l’obra. Us encantarà. Una pista: la trobareu en les darreres 30 pàgines i té a veure amb les quatre estacions.