Lorenzo Ariza, “El dios de la brisa”

Comentar el llibre d’una amic, si més no, d’un autor que coneixes i fa temps que no veus, és especialment difícil. La idea de la novel·la és molt original i convida a la reflexió. Està carregada d’imatges i cultisme que, a vegades, s’endinsa en un discurs barroc i obscur, propi de l’ambient que descriu la novel·la, que et distreu del contingut. Hi alguna part on l’autor sembla forçar el discurs i el final és, al meu parer, una mica precipitat. M’hagués agradat més musicalitat literària, però l’autor, un home culte i d’estils refinats, sap perfectament perquè ho ha fet.

D’altra banda, l’edició està molt ben treballada, amb dibuixos propis i fins i tot amb un regal artístic inesperat i impropi dels llibres de lectura. En definitiva, un llibre que s’ha de saber assaborir amb distància i parsimònia.

Álex Ayala Ugarte, “Rigor mortis”

Una història sobre un home que planta un arbre per a construir el seu propi taüt, obre la sèrie de relats al voltant de la mort.

Trobareu històries curioses, algunes també de desagradables. És una lectura entretinguda, diferent, fresca de com s’entén i es conviu amb la mort a Bolívia. No és, però, un llibre apassionant, sinó diferent.

Simón Elías, “Alpinismo bisexual”

He començat l’any amb una lectura de títol inusual. Es tracta de vàries històries escrites per aquest alpinista convertit en escriptor. No es una gran novel·la, ni un gran recull de contes, però és entretingut i “innovador”, en el sentit de l’originalitat en el relat de les històries que s’atreveix a explicar.

Un bon inici d’any, sens dubte!.

Nuccio Ordine, “La utilitat de l’inútil”

Aquest petit tresor de paraules conté, a part del manifest lúcid i serè, un breu assaig d’Abraham Flexner sobre la utilitat dels coneixements inútils.

És una edició senzilla, però molt aconseguida, com totes les de la col·lecció Quaderns Crema. En aquesta ocasió, la lectura ha estat un plaer i ha provocat un compendi de reflexions interessants que, en la mesura que pugui, aplicaré o faré servir (no com a plagi, sinó com a pretext per a explicar alguna cosa més). Em quedo, per exemple, amb la idea de que els peixos no són conscients del medi (l’aigua) on viuen, extrapolant es poden explicar moltes històries per a fer pensar.

El manifest està molt ben guarnit de filosofia, molt escaient, amb fragments i autors molt ben triats. De gran finesa, diria.

És un llibret petit, de poc més de 160 pàgines, però enriquidores. Molt apropiades per aquests primers dies de l’any que ha de venir en un no res.

Javier Cercas, “El impostor”

És difícil trobar un relat on la pretensió no és la de presentar-se a un mateix i no deixar de fer-ho. És una novel·la de múltiples pretensions, sobretot molt egocèntrica, tant que al principi pensava que un bon títol hagés estat, per exemple, alguna cosa que comencés per “dice”.

La qüestió és que no m’ha semblat una bona novel·la. El relat es mou en la fina línia de la mala educació i l’aparença de l’objectivitat. És, en ocasions, jutge, quan diu que no ho pretén, i també quan fa servir una multitud esgarrifosa de prejudicis.

Sé de gent que està encantada amb la novel·la. Jo, sincerament, m’he sentit, fins i tot en ocasions, molest per alguns comentaris.

Potser, per aquesta contradicció entre allò que “diu” la gent i la meva forma d’entendre la literatura, és convenient que sigueu vosaltres qui opineu sobre ella.

Eduardo Mendoza, “El enredo de la bolsa y la vida”

Amb aquesta divertida novel·la he passat molt bones estones. Necessitava llegir alguna cosa semblant. Fresca, irònica, satírica, directa, ..., en fi, tot allò que l’Eduardo Mendoza ens té acostumats. Una veritable faula de la vida, que només ell sap interpretar amb tanta lucidesa i encert, que fa tot el seu relat creïble i real, com la vida mateixa. 

Si voleu riure una estona, aquesta és la lectura que necessiteu.

Ib Michael, “Principe”

Aquesta novel·la m’ha semblat desigual, com les ones tranquil·les quan repiquen contra la platja. Un anar i venir que, a vegades, m’ha fet perdre el fil de la història i perdre els paral·lelismes, sovint inconnexos, entre personatges, perquè sembla que tenen molta presa d’explicar-se per sí sols. La part final es precipita contra la pròpia història que ha volgut narrar.

És possible que de la meva esperança, la meva expectativa, hagi nascut una certa decepció, la qual, espero, no us passi a vosaltres si la llegiu.