Fred Vargas, “Cuando sale la reclusa”

Aquesta ha estat una història policíaca, un relat intel·ligent amb molts matisos que obliguen a una lectura atenta per no perdre el fil. Efectivament, he tancat l’estiu amb una novel·la negra, la qual cosa no vol dir res en absolut. Ha estat una pura coincidència, de fet, un intercanvi no desitjat entre Padura i Vargas que espero recuperar. Entre tant, unes bones hores de lectura que han estat un bon entreteniment de finals d’agost

Leonardo Padura, “Agua por todas partes”

“Agua por todas partes” és un elogi a la seva pròpia producció literària i una intensa i subtil mirada l’Havana moderna, que no deixa enrere el passat i intenta esbrinar el seu futur. Amb una prosa molt ben construïda, Padura ens transmet algunes claus per entendre les seves novel·les i ens endinsa en el seu món particular entre personatges i reflexions de tota mena.

Edmund Husserl, “Meditacions cartesianes”

Aquesta ha estat una lectura especialment difícil, molt. No sé si bona part d’aquesta sensació d’insatisfacció es déu al persona que ha fet la traducció, però el cert és que en ocasions,  moltes ocasions, és un text pedant, m’atreviria a dir que estúpidament complicat, amb unes estructures gramaticals que ratllen l’absurditat. No critico a Husserl (mai no m’atreviria), simplement poso de manifest que un bon llibre de filosofia no ha de ser pedant, rocambolesc, intencionadament complicat.

L’edició que he tingut a les mans i amb la qual, quasi per pur masoquisme, he llegit i estudiat (com es fa amb la filosofia) és una publicació de la Universitat de Barcelona, molt ben editada, per cert.

La introducció és especialment pomposa, a vegades, quasi còmica, que he atribuït a un acte idíl·lic de despertar al lector amb el filòsof en un intent de ser més intel·lectual que el propi Husserl. No té desperdici (no m’atreveixo a posar-vos alguns exemples per no desanimar-vos massa, com ara -cito textualment, pàgina 22- “tota experiència és subjectiva, i també les vivències intencionals com a actes amb intencionalitat objectivant són actes d’un subjecte (genitiu subjectiu). Però el de què (genitiu objectiu) de la intencionalitat impressional és el subjecte o caràcter subjectiu mateix” ... i segueix. Calia? En fi. Un text especialment complicat que els autors han aconseguit elevar a la comicitat.

Si algú vol passar llargues estones reflexionant sobre el sentit d’una frase que no se sap si funciona gramaticalment, endavant. 

Bàrbara Julbe, “On em portin els ametllers”

He llegit amb atenció aquesta novel·la, de fet, una historia ben escrita, una narració perfectament escrita, però sense literatura. La història és commovedora, però més enllà de la bon gramàtica no he sabut trobar allò que a un text literari li demano per provocar alguna cosa en mi (musicalitat, expressivitat, reflexió ...)

Julio José Ordovás, “Paraíso Alto”

Aquest breu relat és un compendi d’històries ben escollides i amb un fil argumental molt ben treballat. És de fàcil lectura, molt entretinguda i està plena de detalls estilístics que criden l’atenció per la seva senzillesa i qualitat literària. No és una novel·la pretenciosa, gens en absolut, transita per l’absurditat amb molta solvència i és divertida. Un plaer de lectura.

Simone de Beauvoir, "El segundo sexo. Lectura crítica de la Introducción y la Conclusión"

Aquesta ha estat una lectura que he fet treballar als meus alumnes de 1r de Batxillerat. Ja sé que es correspon a un 2n de Batxillerat, però ha estat la recta final de tres lectures (una per trimestre: Sòcrates, Rousseau i després Beauvoir).

La lectura és molt pedagògica i està molt dirigida. Té tot tipus de comentaris, un glossari adequat, i tota mena d'explicacions sobre aquesta extensa obra, on es pot trobar una bona contextualització de l’autora i la seva obra. En definitiva, una guia molt útil per entendre el pensament de Beauvoir.

Jón Gnarr, “De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo”

He tingut aquest llibre sota tots els altres, en el meu piló de lectura que tinc a la capçalera del llit, i sempre li ha passat una novel·la o alguna altra cosa per davant, però, finalment em vaig decidir a llegir-lo i, Sorpresa!, m’ha agradat. Sobretot la primera part, quan no parla de política, sinó de la personalitat dels islandesos. A vegades, durant la lectura, em passava pel cap que potser tenia sang islandesa, sobretot quan descriu les seves formes de comportament, però és clar, no crec que hi ha hagi la més mínima sospita de què ho sigui.

La part dedicada a la política és, potser, la menys interessant, tot i que representa que és el reclam del llibre.

En tot cas, una lectura d’estiu fantàstica.