Najat El Hachmi, L'últim patriarca

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.

Eduardo Mendoza, "El asombroso viaje de Pomponio Flato"

Aquesta és una novel·la especialment entretinguda. M’ha provocat una grata sorpresa, pel seu llenguatge i la manera de construir l’argument. M’ha encantat. És simpàtica, crítica, gens pedant, amb una capacitat còmica superba, amena i instructora alhora.
Sóc de la opinió que Mendoza s’ha superat a ell mateix. La darrera novel·la seva que vaig llegir no em va agradar gaire, ja la vaig comentar en aquest bloc (“Mauricio o la elecciones primarias, de 2006), en canvi em van agradar molt obres com: “La verdad sobre el caso Salvolta”, “La ciudad de los prodigios”, “Sin notícias de Gurb”, “El año del diluvio” i com no, la primera que vaig llegir fa ja molts anys: “El misterio de la cripta embrujada”.

Una curiositat sobre Mendoza: sempre escriu les seves novel·les en castellà, però quan escriu teatre ho fa en català.
Diuen que rellegeix permanentment la Bíblia i les obres de Shakespeare. Sembla que això no li ha fet mal escriptor.

En fi, us el recomano, a més a més està més o menys bé de preu (també és cert que és un llibre curt de pàgines).

Canalles, dos assaigs sobre la raó

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.

Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.

Sindicalisme de classe i nacional

Aquest llibre que us presento és un recull d'experiències socials i polítiques de diferents sindicalistes, les quals pretenen materialitzar una petita part de la nostra història com a sindicat de classe i nacional al voltant del que s'ha anomenat "Seminari Salvador Seguí" de CCOO de Catalunya.

Des del meu punt de vista, fer avui un sindicalisme de classe i nacional és l'intent, per part de la primera organització de treballadors i treballadores de Catalunya, de representar els interessos propis de la diversitat de persones que avui conviuen a Catalunya. I això, de cap manera no és sinònim d'exclusió, ni molt menys. Al contrari. Vo dir respecte, equitat, solidaritat i tot allò que s'us acudeixi com a suma i mai com a escinsió o qualsevol altre argument que ens porti cap alguna mena de separació.

D'en Salvador Seguí, el noi del Sucre, es poden dir moltes coses. És, com consta a la seva biografia, un dels exponents de l'obrerisme català de principis del s. XX. Va ser un dels més prestigiosos dirigents obreristes del moment a tot l'Estat espanyol. Se'l recorda com un dels homes més honestos i lluitadors de l'època, fins el seu assassinat, en mans d'uns pistolers del Sindicat Lliure, el 10 de març de 1923.

Estic convençut que la lectura d'aquest llegat històric sorprendrà a més d'un de vosaltres. Fins i tot per la seva actualitat, però també per veure quin ha estat el recorregut que hem fet des d'aleshores i conèixer quin és l'estat de la qüestió a principis del s. XXI.

El llibre el podeu trobar a qualsevol local de CCOO.

Juan José Millás, "El Mundo"

Confesso que és la primera vegada que llegeixo un premi Planeta, més exactament el primer premi del Planeta i tan aviat.
Millás és un autor que m’agrada més escoltar que no llegir, em passa una mica com amb Saramago, que el prefereixo com a tertulià que com a escriptor. Aquest és un cas similar. En aquesta ocasió no m'empenedeixo en absolut d’haver-lo llegit. M’ha agradat molt. La història d’aquest llibre em recorda, malgrat la immensa distància, al món que abans construïen els filòsofs, vull dir una idea del món conclusa que intentava explicar el perquè de les coses. Ja no n’hi ha d’aquests. Però en fi. Si voleu llegir bona literatura en espanyol i quasi acabada de sortir del forn (més o menys), la trobareu sens dubte en aquesta novel·la, que és, pel meu gust, la millor novel·la que ha escrit fins ara. Directa, curta, amb molta expressivitat. La mida exacta de les paraules i molta, molta imaginació.

Cornelius Castoriadis. Allò que vaig prometre i és deute ...

D’ençà que vaig començar a llegir el llibre “Una societat a la deriva”, vaig començar a adonar-me d’algunes coses: l’edat de l’atur el fa, a estones, una mica arrogant, cosa comprensible; la segona: en algun moment, a part d’algunes contradiccions en el seu discurs, que no comentaré, ratlla una mica la línia d’un discurs reaccionari; la tercera: diu coses molt interessants i amb molt de sentit comú. En aquesta direcció voldria deixar escrit algunes consideracions que poden ajudar a situar a l’autor en un moment històric i social com el nostre.

Lluitar per a viure millor o per a consumir més?. Respondre a aquesta qüestió d’una manera o una altra ens situa entre les urpes d’aquesta societat on vivim.

En aquesta ocasió, perquè sé com són les interpretacions de lectures com aquestes, he preferit oferir-vos petits extractes, petites mostres, perquè en tingueu alguns exemples del que ens arriba a dir. N’he tret uns quants dels més interessants (que us vagi bé!):


Res no es farà, res no s’obtindrà si no s’entén clarament que la impostura “liberal” no és la única forma d’impostura, que el carreró sense sortida “liberal” no és l’única carreró sense sortida al qual hem de témer per la humanitat del demà. Amb aquesta lapidària afirmació ens obre la porta al món i ens obliga a reflexionar sobre les oportunitats i bonances dels sistemes socials coneguts fins ara. No té desperdici.

La utopia és quelcom que no té lloc i que no pot tenir-lo, per això es diu utopia. Aristòtil deia passar de la potència (el que encara no és però que pot arribar a ser, a l’acte –allò que ja és-).


Hem de difondre la idea evident de que tots els discursos que de manera quotidiana inunden els diaris, la ràdio, la televisió, tenen una importància quasi nul·la i que les preocupacions de la gent són l’únic assumpte important. Ens cal reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en la propia alienació dels individus i també saber al servei de qui treballen.

Ésser assalariat és la condició pràcticament general en la societat capitalista moderna; ja no és una situació de classe. Consideració de la consciencia de classe social és avui un dels paràmetres més comprometedors i difícils que té l'esquerra d'aquest país.

L’educació no pot ser una altra cosa que un assumpte públic en sentit ampli. Una mostra sobre la perpetuïtat d'una reivindicació social.

Estar en minoria no vol dir estar aïllat (...). És possible que tot el que digui o escrigui no interessi a ningú. També és possible que no es tinguin ganes d’escoltar i de fer l’esforç que reclama un discurs que crida a la reflexió crítica, a la responsabilitat i al rebuig a la negligència. Aquesta és una de les mancances principals dels individus davant la democràcia actual: dibuixar una ratlla invisible que diu si no estàs amb mi està en contra meu. El meu espai personal és meu i no el puc compartir, per això la política no interessa, la construcció d'un model, la implicació personal no interessa, etc.

L’ensenyament no és un ofici com els altres, no és un ofici per “guanyar-se la vida”. Ensenyar, sobretot als més menuts, és ensenyar a estimar el fet d’aprendre i per fer-ho cal estimar l’ensenyança i també estimar a la mainada. Res no es pot transmetre si no tenim aquestes dues virtuts i si un mateix no és capaç d’inspirar estima. La reflexió sobre com construïm les societats actuals també passa per fer una mirada no discreta al que estem fent en l'actualitat quan defensem determinats models educatius.

L’elecció exigeix ser capaç d’orientar-se i tenir una jerarquia de valors. Els valors són fonamentals per a la cohesió social.

Cal saviesa i cal voluntat. També prudència. Tres elements que difícilment trobem.

El laïcisme no és un valor perdut, és més important ara que mai. Pertany als fonaments de la democràcia i és un dels garants de l’autonomia individual. La lluita per la laïcitat de la nostra societat no és un capritx. Casdascú pot fer d'ell mateix el que vulgui, però en l'esfera púramnet personal.

L’ecologia és subversiva perquè qüestiona l’imaginari capitalista que domina el planeta (...), l’ecologia és essencialment política. Però no pot jugar ni estancar-se en ella mateixa. Ha de saber mirar més enllà. A la natura no li interessa l'ecologia, és a nosaltres. Si el món que coneixemt s'acaba sorgirà un altre, el perill està en nosaltres, que podem desaparéixer com a especie, però el món continarà existint, fins i tot quan nosaltres ja no hi siguem en ell.

No es pot reformar ni conservar un sistema social si no es considera el tot: no es pot moure una peça d’aquest mecanisme immensament complex sense tenir en compte les repercussions en altres parts del sistema. Els nostres polítics ni s'han adonat. No tenen cap problema en fer-nos promeses sense valorar les repercussions que tindran en el sistema.

Hem de tornar el sentit al fet de treballar, de produir, de crear ... Està clar que el treball és inútil en sí i que normalment no aporta felicitat, però el valor del treball s'ha perdut, s'ha perdut l'ofici i s'ha perdut la classe social. El sindicalisme ha de ser capaça de motivar la recuperació d'aquest sentit del treball, de la procucció, de la creació.

Trobareu aquest llibre a Katz discusiones (ISBN: 84-609-8361-7 –tapa dura- i 987-1283-05-9 –en rústic).

Mònica Alí, "Azul alentejo"

Mònica Alí és una jove escriptora britànica. Aquest llibre és una mena de conglomerat de personatges amb dos grans moments o intensitats, si ho mirem des del conjunt de l’obra. Des de la meva perspectiva personal fins a quasi la meitat del llibre no té la qualitat suficient per a ser publicat, és a dir, personalment no ha valgut la pena llegir-ho, ara bé, la segona meitat, en canvi, un cop que has patit la primera, i quasi bé fins al final del llibre és simplement excel·lent. Sap transmetre una gran dolçor, molta passió, molta humanitat i comprensió. És capaç, a més a més, de combinar tot això amb un paisatge inspirat en les terres portugueses i amb molt de sentiment. És realment un tros, un pedaç d’un mirall trencat, però amb la particularitat que sap cosir cada peça esquinçada amb una gran elegància.
La no lectura d’aquesta horrible primera part no secciona en absolut la segona part. Fins i tot crec que ajuda a emfatitzar-la més, per aquest motiu no us diré on comença una i quan acaba l’altre. De fet els capítols es podrien llegir per separat i de manera inconnexa i tampoc no passaria res (és una mica a l’estil de Cortazar o Borges en miniatura –en el sentit d’alterar l’ordre literari dels capítols i poder composar històries diverses des d’un mateix temps. Això, és veritat, tampoc no passa amb “Azul alelentejo”).
Al final tens una grata sensació, una mena de plaer indescriptible que et fa perdonar l’estona perduda durant la primera lectura.
Crec que és una obra interessant i que val la pena llegir-la amb calma.