VVAA: La crisis económica y el nuevo escenario mundial

La Gaceta sindical. Reflexión y debate, publicació de la Confederació de les Comisions Obreres, va publicar el passat 12 de juny un important recull d'articles de varis autors dels quals em seria força difícil estreure quin és el més important o interessant. Potser em quedaria amb els següents autors: Jorge Lezcano ("notes sobre la crisi econòmica i el nou escenari mundial"), John Evans ("La visió sindical de la crisi econòmica: les nostres peticions al G20"), Javier Doz i Isidor Boix ("la crisi a la Xina i el paper del sindicalisme oficial"), per posar alguns exemples.

És un llibre que convida a la reflexió i intenta analitzar els aspectes fonamentals de la crisi que estem vivint.

Carl Honoré, "Elogi de la lentitud"

Darrerament tinc mala sort amb els experiments a les llibreries. Aquest és un. Potser la dinàmica del bloc no és bona, perquè sembla que si no penjo un llibre al mes és senyal que no he llegit i la veritat, intento sempre fer comentaris de llibres que m’han agradat. Desafortunadament a aquest no és un, però el que m’estranya més és que no trobo cap crítica negativa i em fa pensar que tinc un gust estrany.
La qüestió és que jo l’anomenaria un llibre buit, sí, així, un llibre de la categoria dels buits, sense consistència, insípid, un llibre de palla. El tema sembla estar bé, però la veritat és que no diu res de res. Admiro, però, a les persones que escriuen sense dir res, ratlles i ratlles, i que a sobre el publiquin i després el tradueixin a vint-i-cinc idiomes. Tot un èxit, però és un llibret de difícil qualificació. No m’atreveixo a dir res més que això: ni carn ni peix.

W. Somerset Maugham, "Soberbia"

"Soberbia" és el títol que li van posar a la traducció en castellà de l’obra “The Moon and Sixpence”, publicada el 1919. La versió que tinc a les mans és una acurada “Obres Completes” en tapa dura de Plaza & Janés, però he volgut triar aquesta novel·la breu, basada en la vida del pintor Paul Gauguin, perquè avui posa de manifest el valor dels diners en una societat com la nostra.

El personatge central, en Charles Stricland, és un home burgès que abandona la seva vida com a agent de borsa, la seva família i els seus fills per a dedicar-se a la pintura i fugir a París. Experimenta la pobresa, la malaltia i la gana. Un amic, també pintor, l’ajuda i acaba a Tahití on mort. Però el final de la vida de Gauguin no és cap misteri, i tampoc aporta res a la novel·la. L’obra té un estil directe i senzill i fa ús d’una constant reflexió sobre l’art i el lloc que ocupa a la nostra societat i la seva relació amb el món, també crítica. Crec que Maugham té una gran capacitat per descriure i observar la societat del seu temps. Qualsevol novel·la o conte de Maugahm és completament recomanable.

Kenizé Mourad, "De parte de la princesa muerta"

Acabo d’arribar de vacances i la darrera lectura que he fet, tot just esperava que l’avió s’enlairés, ha estat aquesta. Si bé no deixa de ser una novel·la de caràcter històric, molt ben documentada, transmet tota una sèrie d’ideologies pròpies d’una societat que jo no conec i que no comparteixo. Tot i així haig de reconèixer que m’ha agradat i que en cap moment m’ha resultat avorrida. La presentació de l’edició d’”Aleph Editores” m’ha semblat molt encertada. No us explicaré la història. Potser, en alguna ocasió, la novel·la no rutlla com caldria, però en el seu conjunt m’ha semblat una molt bona lectura i recomanable per qui vulgui conèixer una versió “diferent” de la vida i decadència del poble otomà, però sobretot de la “realesa” otomana en un moment molt complicat de la història contemporània. M’hagués agradat més compaginar la visió d’un part de l’alta societat otomana i burgesa del moment amb una altra de com vivien les persones “normals” en contrast amb la sumptuositat dels palaus, però en tot cas, és una valoració personal. Crec que us ho passareu bé llegint-la.

Inderjit Badhwar, "La cambra dels perfums"

L’editor Badjwar va aconseguir el premi “Le Prix Littéraire” francès amb aquesta primera obra seva. La llarga història que narra el llibre està molt ben escrita, però li falta continuïtat i argument. En realitat la història sembla que s’acabi i que comenci una de nova, es podria dir que hi ha dos novel·les en una, en una història en la que un home indi que viu als EEUU torna als seus orígens en morir el seu pare. És una novel·la extensa, una mica més de cinc-centes planes, però és d’agradable lectura, ideal per les tardes d’estiu.

Nassim Nicholas Taleb, "El cigne negre" (o l'art del l'engany)

Recordeu bé aquest nom, perquè us serà molt útil. No acostumo a fer comentaris com els que faré ara, però aquest autor se’ls mereix, perquè és un mestre en l’art, si es pot dir així, d’escriure coses imbècils. No fa gràcia, perquè estar clar que ell pretén parlar seriosament de les coses, però mai, ni en el malafortunat Peter Sloterdijk, ningú, crec, que hagi pogut arribar al nivell d’impertinència intel·lectual d’aquest més que pretenciós i cregut Nassim. Un home que té la facultat de tacar de paraules moltes planes d'un llibre. Encara no entenc com li poden haver publicat, i fins i tot, per les coses que diu, deuen estar contents els seus antics caps.
És simplement horrible. Té una cosa bona, el disseny de la portada, la solapa i la contra portada que fan del llibre un aparent estudi molt interessant, et convenç, fora d’això, aquest és un dels pitjors llibres que he llegit mai, per suposat!, per no dir que el pitjor. Estic decebut, perquè m'esparava una altra cosa, no que em prenguessin el pèl!. No cal dir res més.

Andrés Neuman, "El viatger del segle"

Aquest flamant premi Alfaguara 2009 és una meravella literària. Diuen que es una novel·la post moderna, fins i tot inclassificable, i poden tenir raó. Es troba entre el diàleg de l’Europa de la Restauració i la modernitat ideològica més actual. Combina perfectament el coneixement de l’època amb una acurada descripció del paisatge i dels personatges, alguns amb molta càrrega poètica, com “l’organillero”, i parla de tot: de literatura, d’història, de filosofia, de política, d’amor, etcètera. La novel·la no només és un encantament quan a la profunditat en la reflexió sinó que també combina la intriga, encara que, al meu parer, en algun moment que no desllueix el conjunt de l’obra, un a mica forçada. El més interessant és que en algun moment m’ha semblat entreveure passatges clàssics del “Curial e Güelfa”, en una apassionada redacció plena d’insinuacions, retrets i moltes altres coses que no us explico. Feia temps que no llegia una obra tan ben escrita com aquesta, i això que l’autor és jove.
Malgrat les més de 500 planes que té, les he devorat en poc menys d’una setmana. Tota una delícia de narració. El final és ..... tampoc no us ho diré, llegiu-la, degusteu-la i després valoreu.