Juan Carlos Onetti, “Los adioses”

El lector com a protagonista de la novel·la. Tot un clàssic de la literatura contemporània. Una meravella.  Onetti és un escriptor fascinador. Té un estil personal i una forma de narrar i d’utilitzar les paraules que ja no es troba. No és un autor fàcil, però és literatura en majúscules.  Aquesta és una obra curta, molt rica i reflexiva. No us perdeu l’extensa introducció, que ajuda, i molt, a entendre tota la novel·la. Una obra curta però genial, vaja que compleix perfectament allò de “lo breve y bueno, dos veces bueno”

Antonio Tabucchi, “La cabeza perdida de Damasceno Monteiro”

Tota una meravella de novel·la. Una redacció equilibrada, uns personatges molt  ben construïts, uns personatges molt sòlids ... però ah!, amb una minúscula errada que no afecta, en absolut, la qualitat del text, però que sobta en un autor d’aquesta vàlua. No és ortogràfica, no és lingüística, és un desfàs temporal. A veure si també vosaltres, en llegir-la, la descobriu! Un al·licient més per divertir-vos amb l’obra. Us encantarà. Una pista: la trobareu en les darreres 30 pàgines i té a veure amb les quatre estacions. 

Asha Miró, “La filla del Ganges”

Fa pocs dies vaig trobar aquest llibre a la taula d’intercanvis de la Casa de la Cultura de Girona. Ja ho he comentat alguna altra vegada, s’hi deixen llibres i revistes i la gent agafa i deixa el què vol. Aquest em va atreure. Té una molt bona presentació, la ressenya és formidable i la primera ullada a les pàgines inicials em van dir que era un llibre de qualitat literària i a sobre està dedica per la mateixa autora. Què més podia demanar?. 

Ahir al vespre el vaig acabar de llegir. L’obra, des del punt de vista literari, ensopega amb les ganes d’escriure una història que sembla versemblant. Comença d’una manera excel·lent i després decau i es precipita, com si l’autora estigués cansada d’explicar o no sabés triar allò més important, però tot i així és un llibre de fàcil i ràpida lectura. És possible que tingui un públic extens. De fet, he descobert que se li va fer una petita pel·lícula i que té una segona part, segons diuen, molt trista. L’autora, i disculpeu el meu desconeixement, sembla que és una persona “mediàtica”. Crec que com a llibre d’iniciació a la lectura i per a un públic jove, està bé. No el vull desmerèixer, disculpeu-me si ho sembla. La història en sí està molt bé, però no té ritme, és com si li faltés un bull. 

Carlos Fuentes, “Federico en su balcón”

L’obra pòstuma de Carlos Fuentes pot tenir detractors i defensors apassionats. No ho dubto.  Personalment trobo moments literaris espectaculars i d’altres nefastos (massa i tot). És una novel·la íntima. De reflexió. Difícil. Avorrida, fins i tot. Una obra complexa que fa difícil entendre-la. Sembla un experiment. Una novel·la per a iniciats en el misteri de la seva lectura particular. No he acabat d’entendre els missatges subliminars. Ho reconec. És d’un gran simbolisme, però tant trencadora que és impossible de catalogar. Esperava molt més, la veritat, però com tot a la vida, aquesta és la meva opinió, diferent, segur de moltes altres.

Joan F. Mira, “Purgatori”

No puc dir que aquest premi Sant Jordi 2002 sigui precisament un purgatori. Està escrit amb una gramàtica exquisida, una redacció acurada i precisa i un argument molt ben construït. Tot plegat hauria de ser el conjunt perfecte per dotar-lo de la força literària suficient perquè la seva lectura fos del tot satisfactòria. És una obra erudita. Sense una mica de coneixement sobre l’obra de Dante té poc sentit i és per aquesta raó que es torna feixuga, precisament per buscar la construcció exacta de cada frase. No sé si es mereixia aquest premi, suposo que sí, però si la voleu llegir us heu de carregar de paciència, perquè cada línia té un sentit en tot l’entramat de la novel·la, i la seva correcció gramatical la fa, a vegades, difícil de seguir i feixuga de llegir.

Eduardo Mendoza, “El enredo de la bolsa o la vida”

Després d’un trimestre amb una tria de lectures arriscades i poc agraciades, he hagut de tornar a un clàssic per poder esplaiar-me. 

Una lectura divertida, àgil i quasi surrealista ens transporta a una Barcelona amb tocs dels anys 70 però carregada d’una gran actualitat, on l’Angela Merkel apareix com a un personatge més. Sens dubte una novel·la molt entretinguda i fàcil de llegir que us farà treure més d’una riatlla.

També us haig de dir que és perillós recórrer a Eduardo Mendoza. Si ho feu sovint podeu caure en el desencant i fins i tot arribar a l'avorriment.

Julia Glass, “Tres junios”

És una llàstima. Tant d’esforç per escriure tantes planes i un resultat tan decebedor. És una novel·la extensa i avorrida. Té bones intencions i la historia es ven bé, però no passa d’aquí. He començat l’any amb un llibre que no m’ha agradat, però ja se sap, res no està escrit sobre els gustos. El llibre té una història curiosa: la Biblioteca de la Casa de la Cultura de Girona té habilitada una taula on, de tant en tant, es deixen llibres perquè la gent se'ls llegeixi, s'intercarviïn o simplement se'ls duguin. Aquest és un  d'aquests regals.

M'agrada partcipar en l'intercanvi de llibres i espero que els que he deixat hagin estat d'agrat. Aquest pertanyia a una tal Marta.