José Luis Borges, “Los conjurados”

Aquest és un llibre de poemes i de reflexió. Potser el més colpidor és el que dona nom al llibre, però en general està força bé. Feia anys que no passava per les meves mans el Borges poeta, i no m’ha decebut, en absolut.

Mario Benedetti, “Poemas de la oficina”

Llegir a Benedetti sempre és un plaer. Aquest llibre de poemes no és una excepció. La musicalitat és precisa i les paraules construeixen la seva melodia sense complexos. Per passar una bona estona sota l’ombra o on allà es vulgui.

Félix de Azúa, “Lecturas compulsives. Una invitación”

Es tracta d’un recull d’articles sobre diversos autors i temes publicats en diferents diaris a partir dels anys 80 del segle passat. Una lectura que aporta poca cosa, sobretot perquè la descontextualització dels textos li fan perdre la vigència intel·lectual del moment. Hi ha de tot, alguns estan realment bé, altres són prescindibles.

Luis Sepúlveda, “El viejo que leía novel·les de amor”

La veritat és que, de totes les lectures d’aquest agost, i sempre en clau de vacances, aquesta ha estat la que més m’ha agradat, de moment. És entranyable, molt humana, de fàcil lectura. La història et fa pensar a allò del “realisme màgic” i t’atrapa de seguida. Molt recomanable i divertida de llegir.

Luis Goytisolo, “Mzungo”

Aquesta és una novel·la una mica desequilibrada. Estructuralment està bé, però la narrativa és inconstant en el sentit de que guarda un ritme uniforme, sinó que cau i costa, en ocasions, reprendre’l . Tot i així, ha estat una lectura entretinguda, amb un regust pretèrit molt agradable que et fa pensar en la manera com es narraven les històries fa uns anys. 

Dulce Chacón, “La voz dormida”

Aquest agost he tingut temps per llegir. Aquesta novel·la es va avançar a una que estava a punt d’acabar, però que les vacances m’obligaren a deixar a casa. Una novel·la trist, però profunda. Molt de sentiment. La veritat és que m’ha agradat. Té bon ritme, els personatges són creïbles i l’acció et fa devorar les pàgines com si res. Toca un tema històric, però recent, però no et bombardeja amb dades, de fet, amb cap dada. Una molt bona lectura, us animo a llegir-la.

Joyce Carol Oates, “Mágico, sombrío, impenetrable”

Vaig començar amb moltes ganes a llegir-lo. Expectant, atent, esperant aquell punt de lectura que quan et trobes immers és difícil d’explicar i encara més de sortir-ne (allò que es diu: enganxar-se), però no sé què em passa que, darrerament, no trobo cap relat que m’atrapi i només començo a veure continues línies de lletres convertides en paraules que em diuen ben poc, i ja començo a pensar que estic deixant de ser un bon lector, tot i que m’esforço. Sé que sempre he defensat no escriure sobre llibres que no m’han agradat, però el resultat d’aquest bloc seria ben trist si traís una mica del meu esperit crític, per aquesta raó mai penso que la meva opinió sigui definitiva, ni molt menys, i també per això, intento convidar-vos a contradir-me en les meves conclusions a les lectures que m’han passat per davant. D’altra forma, aquest bloc no tindria més de dos o tres entrades per any, qüestió que tampoc no em preocupa gens. Així que, un altre cop més, us convido a que us endinseu en aquest món màgic del màrqueting, que fa de la literatura un negoci, i em contradieu llegint-lo i “enganxant-vos-hi” com a mi fa temps que no em passa.