dilluns, 15 d’abril del 2019

Laurent Gaudé, “El legado del rey Tsongor”


A vegades passa, esperes que una novel·la guanyadora de prestigiosos premis t’atrapi. I no, no és ben bé el què m’ha passat amb la seva lectura. Admeto que el ritme és trepidant, moltes vegades forçat. La història te moments que estan molt bé, però en general no és gaire creïble, ni tampoc molts dels papers dels personatges principals. És una novel·la que pretén ser una barreja entre mítica, d’aventures i digna d’epopeia, però només es queda en l’intent. És un relat, això sí, de ràpida lectura. No en demaneu més que passar una estona agradable, que de fet, ja és el que es demana en llegir un llibre, o no?


divendres, 12 d’abril del 2019

Ignacio García-Valiño, “Las dos muertes de Sócrates”


La veritat és que no ha estat un llibre pedant, tot i que ho podria semblar. Està molt ben ambientat i els personatges molt ben construïts. Es permet alguns luxes d’inspiració històrica, però no estan malament, són un enfocament diferent d’una història ben coneguda: la mort de Sòcrates. Però aquesta història només el pivot que fa voltar la resta d’escenaris oberts. Molt entretinguda, malgrat algunes reflexions poc afortunades, com voler confondre, no perquè el text ho requereixi, sinó com a referència integrada en el text, que Sòcrates era un sofista, quan això, per a ell, era, com a mínim, un insult, i per nosaltres, una contradicció no resolta que no fa més que dubtar del relat. Això sí una novel·la ben entretinguda, perfecte per aquets dies de descans que s’acosten.


dimarts, 9 d’abril del 2019

Rob Riemen, “Per combatre aquesta època”



El primer assaig és contundent: contra el feixisme no valen solemnitats, sinó intolerància. Una de les realitat que posa de manifest és que el feixisme té i ha tingut moltes cares, segons les èpoques, però sempre ha estat entre nosaltres, només li cal despertar-se amb gràcies al beneplàcit dels qui miren cap a un altre costat o els qui ho neguen.

La ignorància no sempre és sinònim de portes obertes, les elits també construeixen el relat que alimenten a la ignorància. L’odi, la desigualtat, la rancúnia, la traïció, la mentida, la supremacia, el discurs senzill, però demagògic, la violència, la imposició, l’ordre aparent, la superioritat sobre els altres, les regles d’una moral salvatge i dogmàtica, la injustícia, el populisme de debò, el ressentiment ... Aquesta és la cara del feixisme, només que amb un vestit de modernitat que s’adequa als temps que el veuen renéixer.
El segon assaig m’ha semblat inconsistent, massa teòric i poc fonamentat, més aviat, una fórmula d’omplir pàgines per fer editable un llibret com aquest. En tot cas, del tot recomanable, davant de la nova renaixença del feixisme, aquesta que posa cara de xai, però té cos i ànima de “troll”, nefast, pudent, maligne, perillós.

divendres, 5 d’abril del 2019

Leila Nachawati Rego, “Cuando la revolución termine”



El volum que he llegit està molt ben imprès, tot i ser un llibre de butxaca: una bona portada, ben cosit, paper de qualitat, etc.

Aquesta primera novel·la té com tres moments diferenciats. Una primera part, que quasi bé representa el 30% de la novel·la, que funciona molt bé, és molt entretinguda. És un relat molt net, amb molta informació i molt ben tractada. La segona part, per dir-ho així, baixa en qualitat. Explica una història d’amor que intenta integrar-se en el relat del llibre, però que a mi m’ha semblat, en ocasions, supèrflua i avorrida. I una tercera part ben desigual, amb moments molt bons i d’altres que em sobraven.
En general, és una bona novel·la a la que li sobren un munt de pàgines que no aporten res a la història que relata. 
Seguiré amb atenció a aquesta autora, perquè em sembla molt interessant, i perquè de ben segur que em sorprendrà amb bona literatura.


divendres, 8 de març del 2019

Thomas Cathcart i Daniel Klein, “Aristóteles y un armadillo van a la capital. Mentiras de los políticos analizadas con humor”


Amb aquest títol enginyós, els dos autors amb cognoms ben curiosos si fem la traducció al nostre idioma, ens expliquen de forma molt divertida, com la lògica, des de temps d’Aristòtil, s’ha anat utilitzant a conveniència pels nostres polítics d’ús, sense contemplacions i cap mena de pudor sobre la forma en com ens construeix una mentira, el que avui diem tant modernament FAQS o veritats postmodernes.
Tot un elogi a la lògica formal vista des de la malversació del llenguatge. Molt entretingut i divertit.

dimecres, 27 de febrer del 2019

Michel F. Patton i Kevin Cannon, “Filosofía en viñetas”


Aquesta és una excel·lent edició d’una part de la filosofia explicada amb  format còmic. El text es molt vàlid per a joves a partir dels 13-14 anys, sempre que se’ls pugui acompanya en la lectura, i molt adient per a joves a partir dels 15-16 anys.
Els diàlegs són fàcils i els dibuixos molt agradables. Sens dubte una forma entretinguda i divertida per endinsar-se en el món de la filosofia d’una forma completament diferent al text més clàssic, no tant divertit per la gent més jove.

dijous, 21 de febrer del 2019

Nacho Carretero, “Fariña”



No es tracta d’una novel·la, no, ni molt menys. És un estudi acurat i rigorós sobre com el nostre país és capaç de comportar-se davant el poder dels diners.

En realitat m’ha semblat una fotografia patètica sobre el comportament de les persones i la seva relació amb els poders públics i privats. Una esgarrifosa sentència periodística (si és que es pot dir així), que demostra una de les pitjors parts de la naturalesa humana: la cobdícia i la corrupció. Però també és una mostra de la pobresa i la insatisfacció que sent tot un poble per tot allò que l’Estat, en les seves responsabilitats, no és capaç d’oferir-li, i per aquesta raó sembla sentir-se avocada al contraban com principal mitjà de vida. Un consentiment social que té molt a veure amb la moralitat de la nostra societat i la fortalesa de la nostra democràcia i poder judicial.