José Saramago, "El viatge de l'elefant"

"El viatge de l’elefant” té el ritme d’una malaltia. És lent, parsimoniós fins l’encantament, mimètic amb el posat dels seus personatges, i també laboriós, sense pausa, i aliè a la història en majúscules.
Un cop posseït per l’ànima de l’elefant (qui ha dit que els elefants tinguin ànima!!!, o millor dit: qui ha dit que l’ànima existeixi? –conec, per cert, uns quants, una altra cosa és provar-ho).
A mi, personalment, no m’agrada gens l’ús que fa de determinats signes de puntuació. Sé que és una constant amb Saramago, però em molesta, particularment, aquest ús tan particular de les majúscules. M’agrada que coquetegi amb el lector i també la seva manera de puntuar les frases, com es respiren entre coma i coma, com és la seva musicalitat, això però, no fa d’aquesta obra una novel·la exemplar.
És simpàtica i de molt agradable lectura (a part del tema de les majúscules). He descobert que Saramago, a través de la seva companya Pilar, té penjat un bloc (que adjuntaré a la llista dels meus blocs seguits): http://blog.josesaramago.org/indexesp.php

Uzma Aslam Khan, "La geometria de Déu"

La jove autora pakistaní (té 30 anys), porta ja tres novel·les publicades. En aquesta ocasió combina les contradiccions de l’Islam i els continguts del llibre del Coraà per a representar el conflicte entre la fe i la raó, la revelació i la creació, la ciència i la religió. Ja ho deia Plató: “Déu sempre fa geometria”. Com no ho havia de dir Plató!.
Uzma va néixer a Lahore, on viu en l’actualitat. Volia ser ballarina i després de guanyar una beca d’estudis als EEUU va començar a escriure novel·les. Ha estudiat anglès i literatura.
Aquesta autora es va criar a la ciutat de Karachi, una de les més castigades per la invasió soviètica d’Afganistan i també per la guerrilla pagada pels EEUU.

"La geometria de Déu" crec que pot ser una obra important pel que representa al seu contingut en un món musulmà, però no és una obra cordial pels lectors. Té una estructura especial que a vegades et fa perdre la noció de cada personatge. Sovint tens la sensació de barrejar elements personals d’uns i els altres i fins i tot, a vegades, arribes a confondre personatges masculins i femenins. Crec que això, no sé si fruit de la traducció, no està gaire aconseguit. En tot cas el tema de fons és interessant. Té punts de reflexió de certa profunditat; combina la simpatia narrativa amb diàlegs curiosos. És descriptiva i irònica i jo crec que només aconsegueix un cert ritme i una major expressivitat a partir de la segona meitat de la novel·la. En tot cas és una literatura diferent i interessant que cal tenir en compte i poder tastar.

VVAA, "L'edat en relació a l'ocupació, la Seguretat Social i la immigració".

Recentment, l’editorial Bosch ha publicat un interessant estudi: “La edad en relación al empleo, la Seguridad Social y la inmigración”. Aquesta és una publicació molt gironina, malgrat que han participat nombrosos autors espanyols i estrangers, ho dic per les aportacions dels professional Eduardo Rojo i Ferran Camas, que a més a més, és el coordinador de l’obra.
El tema de l’estudi és de plena actualitat, perquè l’edat de les persones treballadores està adquirint, cada cop més, una major importància en el marc de les relacions laborals i en el càlcul de les prestacions de la seguretat social i el seu àmbit de protecció. L’obra és interessant perquè posa en evidència, de manera científica, algunes de les qüestions principals que alerten al sindicalisme modern: la discriminació per raó d’edat, la seva utilització com a eina per a segmentar el mercat laboral, les condicions d’accés a una ocupació, però també quines són les repercussions directes quant a la jubilació en funció de l’edat de les persones assalariades.
A més a més, els diversos autors també tracten un tema important pel món laboral: el comportament sobre la població estrangera, especialment jove. En aquest sentit li dedica alguns capítols a analitzar el règim jurídic que envolta a les autoritzacions de treball als menors immigrants, per acabar donant algunes possibles solucions d’interpretació jurídica per a la interpretació de les lleis vigents.
En especial és un llibre de treball, no de lectura (que també). Interessant pels qui tenen relació amb el món del treball.

Jean-Marie Le Clèzio, El Diluvi

Aquesta reedició de l’obra primerenca de Le Clèzio es mereix un comentari que no està directament relacionat amb l’escriptor, sinó amb la qualitat de l’edició, que és molt més que lamentable i del seu traductor, que no citaré.
En primer lloc és evident de que es tracta d’un llibre recuperat sense gaire més interès que el de posar a la venda una obra del flamant premi novell de literatura de 2008. L’edició és nefasta i impròpia d’una editorial com Seix-Barral. Les fulles són de pèssima qualitat, la impressió està sempre retallada, els marges del text és com si l’haguessin traspassat d’un format petit a un full més gran, queda coix i descompensat. I a sobre el traductor és nefast, té innumerables faltes gramaticals, algunes dignes d’acudit i una manca esgarrifosa de sentit de la puntuació.
Aquesta obra recuperada de 1966, que no va tenir el menor interès a l’Espanya dels 70, es correspon a una obra de caràcter purament experimental, afí a la línia objectivista, àrdua i fosca i tenaç amb el despreci cap als lectors. És una obra difícil d’entendre i desesparant. Té un argument que, al meu entendre, és difícil de defensar per estar construït sobre l’aparent caos narratiu.
Normalment no escric sobre llibres llegits que no m’han agradat, però en aquesta ocasió m’he aventurat a parlar-ne perquè és possible que no l’hagi entès ni hagi sabut apreciar la seva qualitat. Ho podeu provar vosaltres, sempre hi quan us carregueu de paciència i concentració.

Pascual Maragall, "oda inacabada. Memòries"

La lectura d’un llibre de memòries sempre acaba sent una sorpresa. Confesso que en la meva vida només he llegit quatre o cinc llibres de memòries, més o menys, no és un gènere literari que m’apassioni, però després de llegir les de Carrillo i veure les de Pascual Maragall a les llibreries no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar. Com a memòria, i com a desconeixedor del gènere, no m’ha agradat gaire. No en el sentit literari, que sempre és qüestionable, sinó en la seva dimensió. Potser és lògic que s’hagi centrat més en els aspecte que ell considera més positius, però pel meu gust he trobat massa olimpíades i massa 1992. Són unes memòries molt educades. De ben segur que conforma el caràcter de l’autor. Personalment m’esperava més contingut polític, més claus per a desxifrar les claus que fan funcionar el poder dins de la classe política catalana. Tot i que dona pistes no acaba de fer el pas. El llibre se m’ha quedat curt, què hi farem!. Es veu, això sí, l’ambient, en general, de la seva vida (educació, compromís polític, etc.). M’han sorprès alguns paràgrafs molt sincers, alguns m’han molestat, però aquesta és una qüestió particular que no té perquè molestar a ningú més.

És un llibre fàcil de llegir i amè. Tot ajuda!.

Amos Oz, "Siruela"

Amos Oz és un escriptor israelí de moda. És una de les poques veus d'Israel que és capaç de parlar sense embuts sobre el conflicte palestí.
Oz és un autor compromès amb el moviment pacifista i ell mateix és el fundador del moviment “Pau ara” que lluita per la convivència pacífica entre Israel i Palestina.
“Siruela” és una obra complexa, carregada de detalls minúsculs que destaca pel seus univers íntim i crític amb l’Estat d’Israel, al qui compara amb els nazis.
Fima, el protagonista, representa la figura d’un anti-heroi, un vertader perdedor que és capaç de conjugar la més extrema delicadesa poètica fins a la més grollera en els seus discursos.
Aquesta obra va guanyar el Premi Príncep d’Astúries de 2007. Originàriament està escrita en hebreu però crec que va arribar a les meves mans una bona traducció. Tinc una edició de butxaca molt ben impresa d’Ediciones Siruela.

PD: tot i les darreres notícies sobre Gaza, haig de dir-vos que el vaig començar a llegir per pura casualitat d’entre els llibres que tinc pendents de ser llegits a la meva tauleta de nit. Ara bé, és una oportunitat davant d’un tema tant recent i desagradable com la invasió israelita i els seus assassinats sobre la població palestina, de tenir una visió diferent del conflicte.

Santiago Carrillo, "Memòries"

Aquesta 3a edició revisada, ampliada i publicada per Planeta el juliol de 2006 i de 849 planes recull la visió personal d’un dels personatges més reconeguts de la nostra història. No absent de certes polèmiques sobre les seves actuacions (alimentades per republicans i gent de dretes) que posen de manifest fins on poden ser veritat o no les memòries d’una persona de tant llarga vida, situa la seva trajectòria política des de molt temprana edat fins a l'actualitat.
Com a llibre m’ha agradat molt (no sé si les 849 planes estan justificades per l’edat). El que sí que he notat és que a mesura que ens acostem als anys 1980 la seva memòria deixa de ser tan explícita i fa de passada la nostra història més recent o qüestions que, de ben segur, van tenir un impacte personal important, com la seva expulsió del PCE. Ell sabrà per què.
En sí és un llibre agradable on s’expliquen coses, des del seu punt de vista, interessants. Ara bé, si fem una mica de memòria podem recordar l’obra d’Enrique Lister (no gaire ben tractat al llibre de memòries de Carrillo), ex coronel de l’exèrcit republicà i membre del PCE fins 1970, on explica com Carrillo va destruir el PCE.
També han sorgit altres veus crítiques, com la filla d’un membre destacat del PCE, que als seus 68 anys (Catalina Abad Tendero –Katia-) que denuncia com Carrillo va proposar la detenció i posterior mort de companys del partit i que no apareix ni el nom a les seves memòries (encara que aquest informe també assenyala a Líster com a un dels inductors). També és cert que està el cas de Paracuellos (en aquest cas mai no demostrat), però que ha estat una denúncia insistentment utilitzada per l’extrema dreta del país i com no (em diuen) per la COPE.
També s’han aixecat veus des del bàndol republicà que l’acusen de trencar la memòria història construint una veritat a mida pròpia que serveixi per a justificar la reconciliació entre els feixistes i els republicans, que ara es presentada com a una estratègia cabal i de seny, que també serveix pel seu posterior acostament al PSOE.
En tot cas és un llibre interessant i amè que recomano llegir.