Ildefonso Falcones, “La mà de Fàtima”

La segona novel•la històrica de l’autor ha aconseguit tornar a ser un “bestseller”. Quina enveja!. En aquesta ocasió ha recuperat la mateixa fórmula que a “La catedral del Mar”, però amb una redacció més acurada que li dóna una mica més de qualitat estilística. És un llibre molt entretingut, ple d’aventures i desventures, amb un final inimaginable i amb un ritme constant que t’arriba a enganxar. Cap al mig perd una mica, sembla com si estigués casant, però després, unes cent cinquanta planes més enllà, es torna a recuperar, potser amb més intensitat. Us ho passareu bé, malgrat les quasi mil pàgines i el pes del llibre. La versió catalana la trobareu a l’editorial Rosa dels Vents.

VVAA, Associació d’Arxivers de Catalunya, Manual d’arxivística i gestió documental.-

Aquest és, sens dubte, un excel•lent manual d’arxivística. He tingut la oportunitat de posar-lo en pràctica i és, realment, efectiu. Per a qui us dediqueu al desconegut món de l’arxivística és un llibre imprescindible, i si sou dels que us agrada, i de tant en tant us acosteu pel món dels arxius, veureu com ha evolucionat, en pocs anys, la ciència arxivística.
Els temes són diversos i de plena actualitat, i tenen una redacció concisa i simple que els fa molt planers i entenedors, malgrat la complexitat tècnica de la majoria d’ells.
És un manual complet, que tracta de tot el que fa referència al món dels arxius. Si us agrada, no us el podeu perdre, i a més a més té un preu molt ajustat.

Ramon Alberch i Fugueras, "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement"

A en Ramon Alberch el vaig conéixer fa més de 15 anys, quan era el director de l'Arxiu Municipal de Girona i jo era un aspirant a arxiver que em deixava els matins dels dissabtes fent practiques a l'arxiu històric d'Olot, gràcies a la bona voluntat del seu responsable (en Matas). Des d'aleshores ha tingut un trajecte professional envejable i jo m'he dedicat a altres coses, mirant de reull aquest mundet tan engrescador. En Ramon Alberch ha estat cofundador i president de l'Associació d'Arxivers de Catalunya (AAC), director de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona i consultor d'arxivística de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És l'arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona, president de l'ONG Arxivers sense Fronteres i president de la Secció d'Arxius Municipals del Consell Internacional d'Arxius. Té publicades més de 20 obres sobre història i arxivística i ha estat director de col·leccions com "Els barris de Barcelona" i la "Gran Enciclopèdia de Barcelona, a part de ponent en nombrosos congressos i jornades nacionals i internacionals.

El llibre que us presento és aparentment senzill: "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement", però té l'aspiració de convertir-se en un manual, i de fet ho és. Presenta un compendi de les teories arxivístiques més modernes i revolucionàries sobre la possibilotat d'explotació dels arxius en el món educatiu (a tots els nivells), la utilització dels arxius en un marc democràtic o estratègies de màrqueting, comunicació i qualitat.

Certament està molt ben escrit. És clar, concís i molt amè. Encara que no sigueu del món arxivístic, biblioteconomia, documentalista, informàtica, periodista, jurista o administratiu, és un bon entreteniment i segur que us acostarà a aquest món tan desconegut com són els arxius, i us treurà del cap tòpics sobre la professió que res tenen a veure amb la realitat d'avui en dia.

Paul Auster, "Invisible"

“Invisible” és una novel•la de diferents velocitats i amb una trama temporal no ben resolta. És, en algunes ocasions, desordenada, no caòtica, perquè seria exagerat, però sí que desequilibrada. L´ús de la tercera persona i la segona omniscient no l’ajuda gaire, al contrari, crec que són les responsables d’aquesta inconnexió temporal i les que fan de la narració un embolic que no et deixa saber ni on ni quan has passat d’un moment a l’altre. El que fa que la història, en ella mateix, sembli no estar ben construïda i fa que el relat i l’argument sigui intranscendent, al més pur estil dels curtmetratges sense gaires pretensions més que narrar un espai o una sensació. Malgrat això, és una novel•la entretinguda. Molt morbosa i amb una descriptiva capacitat de manifestar una moralitat molt particular. Es deixa llegir.

Potser he estat massa crític, però a vegades hom espera coses que no hi són en els llibres.

Antonio Baylos Grau, "Sindicalisme i dret sindical"

Aquesta publicació editada per l’Editorial Bomarzo és la traducció al català de l’edició espanyola, que porta ja quatre edicions.
Antonio Baylos és catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Castella-La Manxa (http://baylos.blogspot.com/ o podeu clicar l’enllaç a la dreta del meu bloc). Si voleu una extensa i profunda informació sobre la seva obra i el seu personatge només heu d’anar al web d’en José Luís López Bulla (http://lopezbulla.blogspot.com/) . Jo només parlaré una mica del llibre, que tampoc és gaire extens (92 pàgines), el que no vol dir que no sigui important.
Com diu el propi autor “aquest llibre està concebut com a instrument de transmissió de coneixements bàsics de la regulació normativa que al nostre país ordena el sistema sindical”, això vol dir que és un llibre pràctic, amb poques cites a la doctrina i amb poques sentències (que és el que fa que et vinguin aquelles ganes de dormir insuportables, com a mínim a mi). És, més aviat, una guia dels camins que hom vulgui recórrer i per això s’acompanya d’una important recopilació bibliogràfica, d’articles i comentaris que poden donar llum, als nostres neguits jurisprudencials. És un llibre adreçat a sindicalistes, també a qui es mou pel món del treball, i el que més sobta de tot és que no avorreix en absolut.
És un llibre extens de contingut. De gran concentració de sabers, perquè parla de moltes coses i amb un sentit de la simplicitat quasi inaudit en aquesta professió. Parla de la llibertat sindical, de la representació dels treballadors i treballadores a l’empresa i de les relacions de conflicte. Tot de manera esquemàtica i concisa i amb apreciacions molt interessants.

El llibre ha estat possible gràcies a la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya i l’Escola de Formació Sindical de CCOO de Catalunya.

Äsa Larsson, "Aurora boreal"

Suposo que el cognom Larson deu ser com una mena de "Pujol" a Catalunya o "Gonzalez" a Espanya. No sóc lector de novel·la negra i aquesta ha estat una de les primeres aproximacions. Em vaig deixar guiar per la crítica i els comentaris d'altres lectors i lectores, però "Aurora boreal",un cop llegida, no m'ha acabat de convencre. No m'ha entretingut la història, i els diàlegs, en molts casos, m'han arribat a avorrir. Però és una apreciació personal de qui, segur, no ha sabut veure el seu valor. Si voleu provar ...

Vasili Grossman, "Vida i destí".-

Acabo de llegir-lo i haig de reconèixer que m'ha costat (per la seva rudesa i per la seva extenció). Això no vol dir que no hagi disfrutat. Des de que me'l va regalar un molt bon amic meu, han passat quasi tres mesos, però també haig de dir que mentre tant he anat llegint d'altres coses i crec que ha estat un error llegir-lo així, compaginant d'altres llibres, fins arribar a les 1.109 dures, però meravelloses, pàgines d'aquest llibre-món.

En general crec que és una novel·la irregular. Una gran novel·la, sens dubte, però el tamany li ha jugat males passades. Es pot entendre com un testimoni valuós on sovint et pots endinsar en els personatges i patir i sentir el que ells han viscut. Molta calamitat!. Té moments realment sublims, d'una intensitat emocional esgarrifossa, quasi insoportable però que adoleix, una mica, de desconnexió entre els més de dos-cents personatges. A vegades m'ha costat passar d'un personatge a un altre i la forma peculiar de narració m'ha fet, en ocasions, perdre el fil. Tot i això, en el seu conjunt, és una obra meravellosa i fascinant. Hi ha molt de patiment, perquè Grossman ens ensenya una de les pitjos cares de la humanitat. No és una obra sobre la guerra, encara que sigui sempre present, és una obra sobre l'esperit humà.

És difícil trobar un únic protagonista, potser en trobarem un col·lectiu que en destaca, però de tots ells penso que qui més es deixa veure és el físic Viktor Páulovich.

Grossman aconsegueix barrejar, amb intel·ligència i valentia, una part de la història més tràgica de l'Europa recent, amb les coses "petites", més quotidianes, que és potser el que la fa més propera i actual.

Ja sabeu que la novel·la va ser segrestada per les autoritats soviètiques i que a Espanya no es va publicar una traducció fins l'any 1985, dècades després d'haver estat escrita. La vida d'aquesta novel·la és una drama plena de misteris, encerts i sorts. Així doncs, durant aquest darrers dies de Nadal, us encoratjo a llegir-la, si no ho heu fet ja, i a que us entregueu a ella amb passió i humilitat.