David Grossman, "Deliri"

Vaig dubtar alhora d’agafar-lo com a lectura, i vaig dubtar quan el vaig començar a llegar. És una novel·la que necessita concentració i estar molt atent a cada frase,  a cada paràgraf. No vull dir que en altres lectures això no sigui important, en aquesta si no ho fas és fàcil perdre’t. No es pot llegir amb rapidesa, necessita el seu temps.

El tema principal de la novel·la és la gelosia, però una gelosia malaltissa, fins el punt d’arribar a l’absurditat. L’ambient s’omple de tensió. Et fa sentir claustrofòbia. Alguna vegada m’he sentit incòmode.  Crec que té una càrrega de violència oculta que et fa sentir angoixa.  Un llibre interessant. Jo no m’ho he passat bé llegint-lo, però reconec que està molt ben escrit.

Auör Ava Ólafsdóttir, “Rosa cándida”

No sé què tenen els autors finlandesos que són una meravella. A part de la gran qualitat literària de la novel·la que us proposo per a comentar, la història en sí és pulcra, divertida, sentimental, responsable, molt amable amb les persones, d’una certa mística. Vaja, tot un encant de narració.  Crec que us agradarà molt. A mi, com veieu, m’ha encantat. No us explicaré res sobre els personatges. Qualsevol informació que trobareu al respecte no us donarà ni una pista sobre la seva qualitat literària ni l’encert del context. Llegiu-la, divertiu-vos  i ja veureu com quan us falti poc per acabar-la us en penedireu d’haver-la començat. Simplement, voldreu que la història segueixi i segueixi.

Margaret Atwood, “L’any del diluvi”

Estava pensant en la literatura fantàstica, més aviat en literatura de ciència ficció i un amic meu em va regalar aquest llibre. Una novel·la esplèndida. Estranya per algú com jo que no acostuma a llegir-ne d’aquest gènere. L’he trobat diferent. Reconec que al principi em va costar entrar en la història, no em trobava còmode, però després, sense adonar-me he anant endinsant-me i tot i que difícilment tornaré a llegir-ne cap (qui sap?), m’ha agradat.

Sé que l’Atwood és una gran novel·lista. La traducció al català m’ha costat. Els noms de les coses, les ficcions de lloc, persones i animals m’han despistat força. Crec que ha estat el no m’ha agradat de la novel·la, però  també us diré que m’ha sorprès i en positiu. Un bona lectura, sens dubte.

Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.

Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.

Vicente Serrano, "La herida de Spinoza"

Què dir d’aquest assaig. Difícil elecció la meva. Però va … m’atreveixo. El millor de l’edició del llibre és la introducció (amb alguna objecció) i cap al final de llibre, i això que és un assaig guanyador del XXXIX Premi Anagrama d’Assaig, amb un jurat compost per persones de molt vàlua intel·lectual. Això pot sonar molt malament, però la veritat és que no ho entenc.

Com deia, la introducció em va animar molt, però després decau estrepitosament com en una falla submarina i acaba sota la influència d’uns corrents marítims que el porten a dir coses tan simples com inconsistents. Si era un assaig dedicat a qui no està acostumat a llegir filosofia crec que ha de ser un fracàs per necessitat, i si ho llegeix algú que merament li agrada una mica, és una decepció, perquè el llibre apunta, però no fa diana mai.

En aquests casos, com que no em considero expert, és millor que sigueu vosaltres qui opineu després d’haver-lo llegit.

Silvia Avallone, "De acero"

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.