Isaiah Berlin, “Karl Marx”

Cap pensador del segle XIX ha exercit una influència tan directa i profunda com Karl Marx. L’obra de Berlin és interessant, accessible i excitant. És una obra amena, fresca i peculiar. No convido a fer una lectura d’ella sense haver tastat, com a mínim, el pensament profund i complicat de Marx, però sí que és una lectura molt fresca que dóna una visió diferent de la seva obra i les seves relacions personals, les quals ajuden a entendre millor el seu llegat intel·lectual.

Henri Lefebvre, “Hegel, Marx, Nietzsche”

Sens dubte una obra magnífica i clarificadora sobre tres posicionaments teòrics no absents de confluències i, evidentment, de sincronismes i diferències, no només conceptuals, sinó de caràcter molt més ampli, com ja es pot preveure.

La base que fa possible aquesta “suma” d’idees és una triada que, en ocasions, es mostra massa forçada i obliga a fer plantejaments, per part de l’autor, d’equilibrisme per intentar cosir intel·lectualment aquesta proposta arriscada i difícil. No vull dir que no funcioni, però és evident que en determinats moments es deixa entreveure que aquesta obligació “estètica” no acaba de funcionar com caldria. Tot i així, és una molt bona lectura que no recomano si abans no es té un mínim coneixement de cada autor que interrelaciona: Hegel, Marx i Nietzsche.

Paul Auster, "4321"

Una lectura de quasi mil pàgines és molta novel·la. Es podria dir que Auster té la virtut d'escriure i escriure sense perdre el sentit ni l'orientació, però dit això, n'hi ha un munt de pàgines prescindibles.  

La novel·la està molt bé. El personatge central és fantàstic i el relat camina sense problemes. 

Ha estat un bon divertiment!

Haruki Murakami, “Sauce ciego, mujer dormida”

Es tracta d’un llibre de relats. Alguns de força mal gust, però en general són entretinguts i amens. N’he trobat d’alguns que m’han semblat molt bons i d’altres, en canvi, dolents. Crec que la traducció no ha ajudat gens. No us puc dir més

Claude Lefort, “La inquietud de la política”

L’obra de Claude Lefort (1924-2010) és una de les assignatures que tinc pendent. Deixeble de Maurice Merleau Ponty i proper al pensament d’autors com Maquiavel, Tocqueville i Arendt, la seva biografia intel·lectual està caracteritza per la reivindicació de la política.

Confrontat amb Sartre i les postures del comunisme oficial, però també amb Castoriadis, amb qui havia fundat el grup Socialisme ou Barbàrie, examina les seves contribucions més importants: com el poder, el totalitarisme, els drets humans o la democràcia i ens ajuden a repensar la difícil conjuntura política contemporània. Una bona reflexió per al món en què vivim.

Pascal Quignard, “Sobre la idea de una comunidad de solitarios”

No coneixia a l’autor ni la seva faceta d’assagista, i la veritat és que no desprèn la força motivadora que m’esperava. No va ser precisament el títol el què em va cridat l’atenció. És d’una lectura clara i alhora esponjosa, intentaré explicar-me: es llegeix molt bé i té una narració molt rodona, amb molt de cos, sense deixar-se res pel camí. És erudita, però també un tant inconsistent. És difícil d’explicar, és com si et mengessis un núvol de sucre enorme: al final et queda l’efímer pal, uns dits enganxifosos i la sensació d’haver perdut el temps. 

Michel Houellebecq, “En presencia de Schopenhauer”

Aquest petit assaig m’ha sorprès per la seva qualitat i claredat. No és gens pendant i té bon ritme argumental. Si hagués de fer algun paral·lelisme diria que és una novel·la de reflexió que no aspira a la filosofia, tot i que es passeja amb claredat per ella, però ho fa des d’una perspectiva diferent, no t’imbueix sinó que t’acosta, es deixa veure sense ensenyar-t’ho tot, és com un passeig, una aproximació interessant, però, a allò que va escriure Schopenhauer i que en aquest petit llibret l'autor intenta recollir amb èxit amb un format que, certament, m’ha agradat.