Svetlana Aleksiévich, “El fin del Homo sovieticus”

No totes les mirades veuen i senten el mateix un cop han vist, han tastat i han viscut per experiències similars. Aquests exercici demolidor, traumàtic, arrossegador dels sentiments barrejats amb paraules podria ser ben comú si els transportéssim a d’altres indrets i cultures del planeta.  En aquest cas, penso, ens sobta per la imatge recreada i per la contundència de la proximitat en el temps, però en tot cas, serveix perfectament per a la reflexió sobre com les persones i els estats resolen sovint de forma violenta els seus problemes i relacions amb les persones, i com aquestes reaccionen sumant esforços amb l’estat o fugint i lamentant i, perquè no, contraatacant per defensar el petit espai que encara l’anomenada autoritat els deixa, que moltes vegades només és un record, un pensament, una traïció a la condició d’ésser humà. Esfereïdor relat que hom vol creure sincer, malgrat l’intent de la perpètua gota de tinta per desprestigiar-se a ella mateixa amb cada pas que sembla fer en nom de la humanitat que no cal ni vol ser representada ni anomenada en nom de res ni de ningú.

Vázquez Moltalbán, “Reflexiones de Robinson ante un bacalao”

Certament un llibre simpàtic i divertit  de llegir, amb cubells d’imaginació i xàfecs de bona literatura. Apte per acabar aquests dies d’estiu amb un bon regust de boca!

Laurent Gaudé, “El sol de los Scorta”

La novel·la té moments de genialitat literària i fragments d’allò més bo, però a mesura que anem passant les pàgines sembla com si l’autor s’estigués cansant, donant la sensació d’acabament inesperat, però no és així, i malgrat tot es podrien diferenciar dues parts. La primera arribaria quasi fins a la meitat, és, per a mi, la més ben escrita i més coherent en el seu relat. La segona part té molts alts i baixos i la història, a vegades, no té la mateixa credibilitat, però funciona, i la novel·la està bé, molt bé. Us animo, sens dubta, a llegir-la.

Jonas Jonasson, “El matón que soñaba con un lugar en el paraíso”

Certament, una lectura molt entretinguda. Divertida. Amb alguns moments baixos, però en general molt lleugera. Sembla que l’autor ha trobat la formula perfecta per apropiar-se de la forma d’escriure de Passalina (tot i que això ja ho reconeix en una de les seves novel·les).

En definitiva, si voleu riure una estona abans de començar a treballar, aquest és el vostre llibre. Salut!

Diels-Kanz, “Los filósofos presocráticos” (volum III)

Amb aquesta obra conclou aquest immillorable estudi sobre els presocràtics: Diògens d’Apol·lonia, Filolao i els pitagòrics, Leucip i Demòcrit.

Ha estat i és una lectura indispensable, de continua consulta i admiració. Aquesta trilogia és un excel·lent referent i una veritable guia on es descobreixen algunes tesis que no trobareu als llibres més “normals” sobre els presocràctics.

Meravellosa!

Diamela Eltit, “Mano de obra”

No coneixia a aquesta autora xilena i m’ha sorprès per la seva complexitat, la seva foscor i la seva forma “diferent” d’escriure. Aquesta és una novel·la dura en tots els sentits: no entra bé, costa, a vegades de llegir, però sense saber ben bé perquè, acabes passant les fulles i et quedes amb un gust agre-dolç inexplicable. Un llibre, sens dubte, diferent i especial.

Los filósofos presocráticos II

Potser ha estat un dels volums més interessants d’aquesta col·lecció: Zenó, Empèdocles, Anaxagores i entre ells, Melís de Samos.

M’explico: normalment, aquests estudis treballen sobre la base d’una petita introducció i un estudi ample i concret sobre les dades biogràfiques dels autors, els seus escrits, les seves doctrines, comparant els escrits i/o fragments que es consideren autèntics dels que no i, evidentment, s’acompanyen d’una extensa bibliografia complementària. La raó d’aquestes paraules ha estat el nou enfocament que he trobat amb Melís (Meliso) de Samos. Potser un dels autors presocràtics no tant coneguts, però del tot interessant. M’ha sobtat adonar-me’n com, sovint, per no dir sempre, de que els llibres de text se n’obliden d’ell, i em sembla una peça fonamental per entendre com, en determinades ocasions, Plató obvia determinats pensador, segurament amb un objectiu ben clar que ara se’ns pot escapar.

Melís em fa pensar. Va tenir l’atreviment de conduir una de les més grans rebel·lions contra Atenes. Perícles i Sòfocles van ser els seus adversaris. Plató només en parla dos cops d’ell, al Teetet,  Isòcratres també en fa esment com a home de renom i Aristòtil el cita insinuant la seva singularitat. Es pot dir que Melís no apareix en el món contemporani fins la seva reivindicació, a finals del segle XIX, per part de F. Kern a Alemanya i Chiapelli, a Itàlia, fins l’obra de Burnet, que el considera “quelcom semblant a una Crítica de la raó pura del segle V grec”.