Leonardo Boff, “El águila y la gallina. Una metàfora de la condición humana”

Aquest curt relat sobre la condició de l’ésser humà, pretén explicar dos de les dimensions fonamentals de la nostra existència (allò que som en realitat i allò que fem, el desig i la limitació). Ho fa des de la senzillesa, potser massa i tot. He trobat contradiccions inexplicables i arguments inconsistents.

Laetitia Colombani, “La trenza”

Un exquisida novel·la. Molt equilibrada. Inusual. Al principi vaig pensar que no m’agradaria, però ha estat una grata sorpresa. Des de les primeres pàgines és capaç d’envoltar-te de misteri i senzillesa, però amb una força narrativa inesperada. Descobreixes tres històries paral·leles que convergeixen en un mateix motiu de forma natural. Magnífica.

Henning Mankel, “El hombre de la dinamita”

Un bon relat i una bona història. La novel·la situa molt bé la vida dels miners suecs a principis de segle. El fil argumental sorprèn per l’aparent normalitat del relat. No és un llibre de passions, però és, crec jo, molt humà. Una bona lectura per aquest cap de setmana. Salut!

Frank Schätzing, “El quinto día”

Bé, no sé ni com començar. Resum: decebedor. Un llibre de 1175 pàgines al que li sobren unes mil. La història podria estar més ben treballada, perquè el plantejament no està malament, tot i que la novel·la no resolt cap dels problemes que planteja. La majoria dels personatges són, simplement, increïbles i el ritme del relat és ... egocèntric, pompós, ple de bombolles d’aire, inconclús, ditiràmbic, inconsistent, és a dir, pura verborrea. I el final, per posar un adjectiu: patètic.

Si he fet aquest comentari és perquè no perdeu el temps en posar-vos a llegir aquest “monstre” d’incontinència.

Svetlana Aleksiévich, “El fin del Homo sovieticus”

No totes les mirades veuen i senten el mateix un cop han vist, han tastat i han viscut per experiències similars. Aquests exercici demolidor, traumàtic, arrossegador dels sentiments barrejats amb paraules podria ser ben comú si els transportéssim a d’altres indrets i cultures del planeta.  En aquest cas, penso, ens sobta per la imatge recreada i per la contundència de la proximitat en el temps, però en tot cas, serveix perfectament per a la reflexió sobre com les persones i els estats resolen sovint de forma violenta els seus problemes i relacions amb les persones, i com aquestes reaccionen sumant esforços amb l’estat o fugint i lamentant i, perquè no, contraatacant per defensar el petit espai que encara l’anomenada autoritat els deixa, que moltes vegades només és un record, un pensament, una traïció a la condició d’ésser humà. Esfereïdor relat que hom vol creure sincer, malgrat l’intent de la perpètua gota de tinta per desprestigiar-se a ella mateixa amb cada pas que sembla fer en nom de la humanitat que no cal ni vol ser representada ni anomenada en nom de res ni de ningú.

Vázquez Moltalbán, “Reflexiones de Robinson ante un bacalao”

Certament un llibre simpàtic i divertit  de llegir, amb cubells d’imaginació i xàfecs de bona literatura. Apte per acabar aquests dies d’estiu amb un bon regust de boca!

Laurent Gaudé, “El sol de los Scorta”

La novel·la té moments de genialitat literària i fragments d’allò més bo, però a mesura que anem passant les pàgines sembla com si l’autor s’estigués cansant, donant la sensació d’acabament inesperat, però no és així, i malgrat tot es podrien diferenciar dues parts. La primera arribaria quasi fins a la meitat, és, per a mi, la més ben escrita i més coherent en el seu relat. La segona part té molts alts i baixos i la història, a vegades, no té la mateixa credibilitat, però funciona, i la novel·la està bé, molt bé. Us animo, sens dubta, a llegir-la.