Simone de Beauvoir, "El segundo sexo. Lectura crítica de la Introducción y la Conclusión"

Aquesta ha estat una lectura que he fet treballar als meus alumnes de 1r de Batxillerat. Ja sé que es correspon a un 2n de Batxillerat, però ha estat la recta final de tres lectures (una per trimestre: Sòcrates, Rousseau i després Beauvoir).

La lectura és molt pedagògica i està molt dirigida. Té tot tipus de comentaris, un glossari adequat, i tota mena d'explicacions sobre aquesta extensa obra, on es pot trobar una bona contextualització de l’autora i la seva obra. En definitiva, una guia molt útil per entendre el pensament de Beauvoir.

Jón Gnarr, “De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo”

He tingut aquest llibre sota tots els altres, en el meu piló de lectura que tinc a la capçalera del llit, i sempre li ha passat una novel·la o alguna altra cosa per davant, però, finalment em vaig decidir a llegir-lo i, Sorpresa!, m’ha agradat. Sobretot la primera part, quan no parla de política, sinó de la personalitat dels islandesos. A vegades, durant la lectura, em passava pel cap que potser tenia sang islandesa, sobretot quan descriu les seves formes de comportament, però és clar, no crec que hi ha hagi la més mínima sospita de què ho sigui.

La part dedicada a la política és, potser, la menys interessant, tot i que representa que és el reclam del llibre.

En tot cas, una lectura d’estiu fantàstica.

Teresa Ibars, “Atles de l’oblit”

Fa uns anys que vaig deixar la professió d’arxiver per la de docent, i també la junta de l’Associació d’Arxivers sense Fronteres (AsF), on vaig conèixer a la Teresa, per cert, amb un sentit de l’humor molt “anglès” . La publicació d’aquesta novel·la ha estat una sorpresa per a mi, perquè no coneixia la seva faceta d’escriptora, un ofici que practica en una versió reduïda de Pla i amb la particularitat d’un llengua  on alguns dels mots emprats són propis o inventats (s’agraeix el glossari final).

És una obra plena de tendresa i també d’humor, un humor subtil i elegant, un tastet per un temps ja passat, on els records dibuixen part d’una època que a alguns ens va tocar viure amb ulls de nen, en una barreja entre la ficció i l’autobiografia que no pot deixar a ningú indiferent.  En definitiva, un plaer de lectura, que no us deixarà de dibuixar una línia de somriure als llavis a cada pàgina que devoreu.

José Vidal González Barredo, “Noesi”

Aquesta ha estat una lectura convidada per la professió. Una bona eina per a treballar els autors i els textos que entren a l’assignatura d’Història de la filosofia de 2n. de Batxillerat a les PAU 2020.

És una eina excepcionalment bona i molt dirigida per a estudiant, i una bona ajuda per les classes de filosofia. Una bona aportació de l’Editorial Barcanova al món educatiu de secundària.

William Faulkner, “Mientras agonizo”

Ha estat una lectura severa, aspra, indecisa. Literàriament no puc dir que m’hagi agradat. És una novel·la molt dura, amb molts matisos i racons que fan que el teu pensament es vagi qüestionant la pròpia història. És tosca, contundent i avorrida, per lenta, efímera en la militància de la creació estilística, pobra en el llenguatge i senzilla en l’expressivitat, però contundent, fosca i severa.

Laurent Gaudé, “El legado del rey Tsongor”

A vegades passa, esperes que una novel·la guanyadora de prestigiosos premis t’atrapi. I no, no és ben bé el què m’ha passat amb la seva lectura. Admeto que el ritme és trepidant, moltes vegades forçat. La història te moments que estan molt bé, però en general no és gaire creïble, ni tampoc molts dels papers dels personatges principals. És una novel·la que pretén ser una barreja entre mítica, d’aventures i digna d’epopeia, però només es queda en l’intent. És un relat, això sí, de ràpida lectura. No en demaneu més que passar una estona agradable, que de fet, ja és el que es demana en llegir un llibre, o no?

Ignacio García-Valiño, “Las dos muertes de Sócrates”

La veritat és que no ha estat un llibre pedant, tot i que ho podria semblar. Està molt ben ambientat i els personatges molt ben construïts. Es permet alguns luxes d’inspiració històrica, però no estan malament, són un enfocament diferent d’una història ben coneguda: la mort de Sòcrates. Però aquesta història només el pivot que fa voltar la resta d’escenaris oberts. Molt entretinguda, malgrat algunes reflexions poc afortunades, com voler confondre, no perquè el text ho requereixi, sinó com a referència integrada en el text, que Sòcrates era un sofista, quan això, per a ell, era, com a mínim, un insult, i per nosaltres, una contradicció no resolta que no fa més que dubtar del relat. Això sí una novel·la ben entretinguda, perfecte per aquets dies de descans que s’acosten.