Michel Houellebecq, “En presencia de Schopenhauer”

Aquest petit assaig m’ha sorprès per la seva qualitat i claredat. No és gens pendant i té bon ritme argumental. Si hagués de fer algun paral·lelisme diria que és una novel·la de reflexió que no aspira a la filosofia, tot i que es passeja amb claredat per ella, però ho fa des d’una perspectiva diferent, no t’imbueix sinó que t’acosta, es deixa veure sense ensenyar-t’ho tot, és com un passeig, una aproximació interessant, però, a allò que va escriure Schopenhauer i que en aquest petit llibret l'autor intenta recollir amb èxit amb un format que, certament, m’ha agradat.

Fernando Aramburu, “Patria”

M’ha sorprès gratament, tot i que en començar a llegir-la no m’acabava d’agradar. És una novel·la extensa, però molt lleugera de lectura. Els personatges estan treballats de forma admirable i la història, complicada estructuralment, s’explica sense problemes  i avança amb impetuositat amb cada pàgina.

El tema, per cert, difícil, està tractat amb molt de respecte i exquisidesa, i no crec que sigui irrespectuosa amb ningú. Us agradarà. Una novel·la especial que us farà reflexionar i veure les coses des d’una altra perspectiva. Fantàstica!

Paul Auster, “Vaig creure que el meu pare era Déu”

Feia dies que mirava aquesta edició a les llibreries, però no em decidia a comprar-lo perquè ben bé: no estava escrit per Paul Auster.

Un cop llegit haig de dir que m’ha agradat molt. És un llibre amè, divertit, que convida a la reflexió i dibuixa una mirada molt personal i íntima de les vivències de moltes persones que viuen o vivien als EEUU. És llarg, però és tant entretingut que us passaran les pàgines volant.

Julio Cortazar, “Rayuela”

He volgut acabar l’any “lector” amb una relectura d’una obra mestra del segle XX. Literatura amb majúscules. D’altres temps. Crec haver tingut la mateixa sensació de satisfacció que quan la vaig llegir per primera vegada (no diré quan, je je), una gran novel·la. 

En aquesta ocasió he detectat un parell d’incorrecions nefastes: una equivocació en l’ordre dels capítols que et porta a un bucle (sort de la guia de les primeres pàgines) i una errada d’impremta injustificable. Tot i així, no es desmereix en absolut. L'edició que he escollit és una d'especial per celebrar el 50 aniversari. Un capritx.

Fernando García Pañeda, “Kismet”

Aquests dies de mini vacances han donat per molt. Vull acabar l'any rellegint "Rayuela", però ara això no ve al cas.

Poques vegades em passa el què us explicaré en la lectura d’una novel·la. Té unes primeres pàgines excel·lents però després el ritme, la prosa, la imaginació decau i es converteix en una sort de muntanya russa. És una llàstima que els personatges no acabin de funcionar. L’argument no està ben tractat, tot i que la història està molt bé.  Hi ha moltes pàgines mudes plenes de paraules que, simplement, l’autor es podia haver estalviat, i el final ... un acabament sense to, però eficaçment resolutori i sorprenent. És una novel·la entretinguda, sens dubte, però li faltava una mica de maduresa a l’obra de l’avorriment.

Andreu Carranza, “Anjub”

No puc dir que no costi entrar en aquesta història, però un cop fet l’esforç de llenguatge l’obra funciona perfectament i t’endinses sense adonar-te’n. Una bona prosa i un bon ritme fan d’aquesta novel·la un magnífic exemple de cohesió i bona literatura.

Jacques Attali, “La vida eterna”

Aquesta novel·la publicada l’any 1989, és una barreja entre ciència ficció, novel·la històrica, policíaca, política, d’amor, religiosa, iniciàtica i fins i tot epopeica, però en cap d’aquests gèneres literaris m’he sentit a gust, més aviat, al contrari. Tot i que no arriba a les tres-centes pàgines m’ha semblat llarga i, en ocasions, avorrida.

No és que estigui mal escrita, és que no he aconseguit cap dels objectius que, provablement, el seu autor volia aconseguir. A part d’alguna errada tipogràfica de l’impressor, a l’edició que ha acabat a es meves mans he descobert que la pròpia fotografia de la portada ja conté un dels problemes de la seva redacció. M’explicaré: surt una lluna que pretén ser plena, però que no ho és, i és aquest, al meu parer un dels motius pels quals no m’ha acabat d’agradar: la impaciència.