Teresa Ibars, “Atles de l’oblit”

Fa uns anys que vaig deixar la professió d’arxiver per la de docent, i també la junta de l’Associació d’Arxivers sense Fronteres (AsF), on vaig conèixer a la Teresa, per cert, amb un sentit de l’humor molt “anglès” . La publicació d’aquesta novel·la ha estat una sorpresa per a mi, perquè no coneixia la seva faceta d’escriptora, un ofici que practica en una versió reduïda de Pla i amb la particularitat d’un llengua  on alguns dels mots emprats són propis o inventats (s’agraeix el glossari final).

És una obra plena de tendresa i també d’humor, un humor subtil i elegant, un tastet per un temps ja passat, on els records dibuixen part d’una època que a alguns ens va tocar viure amb ulls de nen, en una barreja entre la ficció i l’autobiografia que no pot deixar a ningú indiferent.  En definitiva, un plaer de lectura, que no us deixarà de dibuixar una línia de somriure als llavis a cada pàgina que devoreu.

José Vidal González Barredo, “Noesi”

Aquesta ha estat una lectura convidada per la professió. Una bona eina per a treballar els autors i els textos que entren a l’assignatura d’Història de la filosofia de 2n. de Batxillerat a les PAU 2020.

És una eina excepcionalment bona i molt dirigida per a estudiant, i una bona ajuda per les classes de filosofia. Una bona aportació de l’Editorial Barcanova al món educatiu de secundària.

William Faulkner, “Mientras agonizo”

Ha estat una lectura severa, aspra, indecisa. Literàriament no puc dir que m’hagi agradat. És una novel·la molt dura, amb molts matisos i racons que fan que el teu pensament es vagi qüestionant la pròpia història. És tosca, contundent i avorrida, per lenta, efímera en la militància de la creació estilística, pobra en el llenguatge i senzilla en l’expressivitat, però contundent, fosca i severa.

Laurent Gaudé, “El legado del rey Tsongor”

A vegades passa, esperes que una novel·la guanyadora de prestigiosos premis t’atrapi. I no, no és ben bé el què m’ha passat amb la seva lectura. Admeto que el ritme és trepidant, moltes vegades forçat. La història te moments que estan molt bé, però en general no és gaire creïble, ni tampoc molts dels papers dels personatges principals. És una novel·la que pretén ser una barreja entre mítica, d’aventures i digna d’epopeia, però només es queda en l’intent. És un relat, això sí, de ràpida lectura. No en demaneu més que passar una estona agradable, que de fet, ja és el que es demana en llegir un llibre, o no?

Ignacio García-Valiño, “Las dos muertes de Sócrates”

La veritat és que no ha estat un llibre pedant, tot i que ho podria semblar. Està molt ben ambientat i els personatges molt ben construïts. Es permet alguns luxes d’inspiració històrica, però no estan malament, són un enfocament diferent d’una història ben coneguda: la mort de Sòcrates. Però aquesta història només el pivot que fa voltar la resta d’escenaris oberts. Molt entretinguda, malgrat algunes reflexions poc afortunades, com voler confondre, no perquè el text ho requereixi, sinó com a referència integrada en el text, que Sòcrates era un sofista, quan això, per a ell, era, com a mínim, un insult, i per nosaltres, una contradicció no resolta que no fa més que dubtar del relat. Això sí una novel·la ben entretinguda, perfecte per aquets dies de descans que s’acosten.

Rob Riemen, “Per combatre aquesta època”

El primer assaig és contundent: contra el feixisme no valen solemnitats, sinó intolerància. Una de les realitat que posa de manifest és que el feixisme té i ha tingut moltes cares, segons les èpoques, però sempre ha estat entre nosaltres, només li cal despertar-se amb gràcies al beneplàcit dels qui miren cap a un altre costat o els qui ho neguen.

La ignorància no sempre és sinònim de portes obertes, les elits també construeixen el relat que alimenten a la ignorància. L’odi, la desigualtat, la rancúnia, la traïció, la mentida, la supremacia, el discurs senzill, però demagògic, la violència, la imposició, l’ordre aparent, la superioritat sobre els altres, les regles d’una moral salvatge i dogmàtica, la injustícia, el populisme de debò, el ressentiment ... Aquesta és la cara del feixisme, només que amb un vestit de modernitat que s’adequa als temps que el veuen renéixer.

El segon assaig m’ha semblat inconsistent, massa teòric i poc fonamentat, més aviat, una fórmula d’omplir pàgines per fer editable un llibret com aquest. En tot cas, del tot recomanable, davant de la nova renaixença del feixisme, aquesta que posa cara de xai, però té cos i ànima de “troll”, nefast, pudent, maligne, perillós.

Leila Nachawati Rego, “Cuando la revolución termine”

El volum que he llegit està molt ben imprès, tot i ser un llibre de butxaca: una bona portada, ben cosit, paper de qualitat, etc.

Aquesta primera novel·la té com tres moments diferenciats. Una primera part, que quasi bé representa el 30% de la novel·la, que funciona molt bé, és molt entretinguda. És un relat molt net, amb molta informació i molt ben tractada. La segona part, per dir-ho així, baixa en qualitat. Explica una història d’amor que intenta integrar-se en el relat del llibre, però que a mi m’ha semblat, en ocasions, supèrflua i avorrida. I una tercera part ben desigual, amb moments molt bons i d’altres que em sobraven.

En general, és una bona novel·la a la que li sobren un munt de pàgines que no aporten res a la història que relata. 

Seguiré amb atenció a aquesta autora, perquè em sembla molt interessant, i perquè de ben segur que em sorprendrà amb bona literatura.